31 de març 2005

XIII #1

Categoria:


Després d'anys d'estar esgotat, Norma ha reeditat el número 5 d'aquesta sèrie. Així, havent completat la col·lecció, puc començar a llegir-la sense por a interrupcions. Es tracta d'una sèrie belga de culte creada fa unes dècades per en William Vance i en Jean Van Hamme. Una història d'intriga al voltant d'un home amnèsic que du un número XIII tatuat al coll. El primer àlbum, titulat El día del Sol Negro esdevé un magnífic pòrtic del que es pot esperar.

Robots

Categoria:


Després de veure Robots m'he quedat com si hagués vist aquesta pel·lícula mil i una vegades. La tecnologia avança, els arguments no. Tan tòpica que es fa avorrida, conservaduríssima, planteja uns tipus de dona que s'haurien de superar pel bé de la humanitat: la esposa-mare de caràcter inexistent, sentimentaloide i poc pràctica; l'al·lota simpàtica però massa infantil; la tia bona (que, lògicament, es queda amb el protagonista); i la dona dolentíssima, gairebé monstruosa. Tot això trempat amb l'essència de les Buddy Movies que tan bé funciona comercialment. I no em vengueu amb que és una pel·lícula infantil, de pur entreteniment, perquè el cinema estava més ple de gent adulta que d'infants. Millor si feis una altra cosa.

30 de març 2005

Comèdia i tragèdia

Categoria:


La darrera entrega de la sèrie Y, el último hombre és un mini arc argumental de dos còmic books que Norma ens ofereig en un sol prestigi. El mateix guionista de sempre, en Brian K. Vaughan, però la cocreadora de la sèrie, na Pía Guerra, dóna pas a en Paul Chadwick, qui serà l'encarregat de posar en escena el guió d'en Vaughan. Comedia y tragedia és un parèntesi en la trama general de la sèrie, mostrant-nos un petit retall de la vida en els EUA després de la mort de tots els éssers amb el cromosoma Y. Bé, tots no. I aquesta és la gràcia principal d'aquesta història: descobrir perquè ha sobreviscut un home, que no apareix aquí, i una moneia mascle.

29 de març 2005

Red Rocket 7

Categoria:


L'editorial manacorina Recerca ha tret fa poc Red Rocket 7, de Mike Allred, conegut per la sèrie Madman. Es tracta d'un volum de grans dimensions i pes, amb tapa dura, paper satinat de gramatge alt que destaca la vivor dels colors i, a més, inclou un CD amb 17 cançons de The Gear, el grup de música de l'autor. I tot això per un preu ajustadíssim.

Allred, amb aquesta obra, pretén unir les seves dues passions: el còmic i la música rock. Per això s'inventa una ocurrent trama de ciència ficció que li permetrà repassar la història del rock i el pop anglosaxó des dels anys cinquanta fins els anys noranta d'una forma força coherent a partir de els vivències d'un home clonat que no envelleix i no pot morir de mort natural. Dit així pot parèixer que serà un porro només apte per als aficionats a aquest tipus de música però no és així. Per començar s'ha de dir que el repàs a la història del rock ho fa a través de les figures més conegudes, des de Little Richard fins a Marilyn Manson, fent assequible el fil històric a qualsevol persona amb uns coneixements mitjans sobre el tema.

Mozilla Firefox

Categoria:


Ja està disponible la versió 1.02 en català del navegador Mozilla Firefox, una eina destinada a substituir el Microsoft Explorer per tantes raons que es fa difícil començar per alguna. Si el proves no en voldràs manejar cap altre, al manco fins que Google tregui el seu. El pots descarregar aquí.

American Splendor

Categoria:


Aquesta és una de tantes pel·lícules actuals que estan basades en còmics, però per les seves característiques no es pot posar al costat de les altres. La matèria prima és el còmic American Splendor que en Harvey Pekar ha creat durant dècades a partir de la seva vida. De plantejament arriscat, aposta per l'adaptació del llenguatge del còmic al cinematogràfic sense que el resultat es pugui generalitzar a altres tipus de films. Mig documental mig ficció, intenta donar-nos a conèixer el desordre físic i mental d'aquest home, un funcionari que no sabia dibuixar però que es va convertir en un guionista per a una minoria entusiasmada. El resultat és tan interessant com difícil.

28 de març 2005

Jesus Christ Superstar

Categoria:


M'agrada revisitar per aquestes festes el musical Jesus Christ Superstar en la seva versió cinematogràfica de 1973. No perquè sigui religiós (que no) sinó perquè és una obra excel·lent tant pel que fa a la partitura com per la interpretació humana que fa del mite de Jesús. Sense ser una obra irreverent, el protagonista és en Judes, l'únic de la història que s'equivoca perquè també és l'únic que pensa per ell mateix. Uns actors que se surten, especialment els que fan de Pilat i d'Herodes, i unes coreografies excel·lents acompanyades de molt de pèl i molta de pols. Veure-la és un bon exercici contra els prejudicis.

27 de març 2005

L'espasa salvatge de Conan #7

Categoria:


La segona entrada sobre en Conan d'avui. ¿Es nota que és un dels meus personatges preferits? Acab de llegir el número 7 de La espada salvaje de Conan en 3a edició. La història principal, titulada El templo de la cosa de doce ojos està dibuixada i entintada pel gran Alfredo Alcalá. ¡Quina bellesa!

La cadència d'aquesta sèrie és quinzenal, així no tenc tant de temps de tenir el mono del personatge. El millor Conan de còmic és en blanc i negre.

Conan de Cimmèria

Categoria:


En Conan és conegut sobretot com a personatge de còmic a partir de la versió del gran John Buscema, un dibuixant que va saber captar la seva essència i que ha influit en la visió que els dibuixants posteriors han donat d'ell. Algú va dir que s'ha d'anar a les fonts i per això, aprofitant l'edició de luxe que va començar a treure fa uns mesos Timun Mas amb els contes sobre el personatge del seu creador, Robert Howard, amb il·lustracions originals en blanc i negre i color d'en Mark Schultz.

Ja he comentat que la narrativa m'interessa cada pic menys, però he de puntualitzat que em referesc a la que suposadament és transcendental, la que pretén fer creure al lector que després de llegir-la sap molt més del que sabia abans. Davant aquest tipus de lectura pedant, que per altra banda darrerament està saturant el mercat, l'obra d'en Howard esdevé un salvavides llançat a qui cerqui un plaer sincer en la lectura, no tant en la temàtica. En aquest sentit les aventures del Conan literari són una autèntica delícia, un prodigi de la narració, sense més diàleg que l'estrictament necessari, a cada conte que llegeixes t'enamores més de l'època Hibòria i, sobretot, d'una forma de contar les coses molt especial.

Quan vaig concloure les 550 planes del primer volum, me'n vaig adoner que aquesta lectura havia posat el llistó molt alt. El que ara estic llegint és una altra cosa. Ho faig per poder rallar amb coneixement de causa: El codi da Vinci. A favor meu he de dir que no l'he comprat sinó que me l'han regalat.

Aquí trobaràs el conte El Fénix en la espada.

26 de març 2005

Les preferències de la Conselleria d'Educació i Cultura

Tema:


Avui el Diari de Balears du a la pàgina 8 una mica de notícia sobre una decisió de la Conselleria d'Educació i Cultura de les Illes Balears. En primer lloc m'agradaria donar a conèixer que aquest organisme sol anunciar les seves decisions, que afecten internament molts de centres escolars, a través de la premsa. És una forma curiosa de comunicar-se amb la gent que fa feina per a ella; forma curiosa, sí, però en cap cas seriosa.

Idò aquest organisme anuncia que facilitarà la creació de noves aules per part d'aquells centres privats (sic) que tenguin una gran demanda de places. Segurament això de "privats" és un malentès del periodista, que hauria d'haver posat "privats concertats" o simplement "concertats". M'agradaria pensar que és així. Però el fet és que, mentre els centres de titularitat pública estan saturats, les instal·lacions són deficients i, en el pitjor dels casos, ruïnoses (encara que siguin centres de menys de deu anys), la Conselleria dóna prioritat als centres que no són de titularitat pública, que es gestionen com a empreses privades que són però que són finançades per l'administració. Hem de recordar l'incident econòmic del darrer trimestre de l'any passat: la Conselleria no va tenir doblers per pagar el tercer termini del pressupost dels centres públics. Això sí, els concertats reberen els "seus" doblers puntualment la primera setmana de setembre. Ens donen pel sac i encara reim. Fa ganes de fer la feina que toca. Ni menys ni, evidentment, més.

Les rares pedres fines

Categoria:


Segurament és una novel·la molt interessant però no he pogut llegir més d'un 25% de les seves pàgines. En tota aquesta extensió de lectura no hi ha hagut res que em cridàs mínimament l'atenció. Cada vegada m'agrada menys la narrativa.

25 de març 2005

Ja queda més poc...

Categoria:


Si tot va bé abans d'acabar l'any als centres docents de les Illes Balears no estarà permès fumar. Aquesta és una mesura que afectarà els professionals que hi fan feina perquè l'alumnat ja fa molt de temps que ho té prohibit. Actualment les instruccions de la Conselleria d'Educació i Cultura són contradictòries: per un costat afirmen que no està permès fumar dins els recintes escolars però que si el Consell Escolar ho troba, es pot habilitar un espai per als professionals fumadors sempre i quan no sigui compartit amb la població escolar. I acaba dient que els drets dels no fumadors estan per sobre dels drets dels fumadors. Per a mi és inadmissible que el professorat pugui fumar en els centres perquè som educadors i també educam amb la nostra actitud. Està comprovat que el tabac és causa directa d'una mala fi de tipus de càncer en fumadors i en fumadors passius, com també està comprovat que els fumadors no tenen cap mirament amb els altres alhora de satisfer la seva addicció. Tots els centres escolars que s'avancin a les mesures legislatives autonòmiques i estatals estan dient sí a la salut i a la convivència.

Sempre podem ser amics

Categoria:


Des d'Alemanya ens arriba Siempre podemos ser amigos, un còmic d'en Markus Mawil Witzel editat per Bang Ediciones. Quatre històries de quatre desamors adolescents tractades amb un humor suau, apte per a tots els públics. Es deixa llegir bé però es queda curt, no per interès sinó per la poca xispa que tenen unes històries que, ben dutes, podrien donar molt de sí. Li falta el punt de mala llet necessari per dir qualque cosa interessant. Així i tot, el dibuix és deliciós i en Mawil té una gran habilitat a l'hora de representar positures quotidianes amb una economia de mitjans gràfics increïble.

24 de març 2005

Black Jack #3

Categoria:


El gran Tezuka. Acab de llegir el volum 3 de la sèrie Black Jack d'aquest autor, protagonitzada per un metge misteriós que és capaç de realitzar amb èxit qualsevol intervenció quirúrgica. Històries curtes, algunes d'elles simples retalls d'una vida dedicada a la medicina, ens permeten gaudir de les habilitats del magnífic mestre del manga. A més d'entretenir, Black Jack, com la resta d'obra d'en Tezuka, té un punt de transcendència gens pamfletària. El maniqueïsme mai no és present en les seves pàgines, poblades per éssers humans tan plens de defectes que ens pareixen més reals que molta gent de carn i os.

Una edició austera de Glénat, amb qualque nombre esgotat, que recoman fermament.

Col·lectiu Cultural Aina Cohen

Categoria:


Cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente una palabra

Mario Benedetti

Tothom té un passat. Un fragment del meu correspon a una etapa d'efervescència, entre l'adolescència i l'edat adulta.

Corria l'any 1990 quan un grapat d'amics i amigues de Llucmajor (Mallorca), que havíem anat o anàvem a l'antic Institut de Batxillerat Maria Antònia Salvà, decidírem donar sortida al nostre bull creatiu amb l'edició d'uns llibrets en format DIN-A6 fotocopiats en tirades de 100 a 200 exemplars que repartíem nosaltres mateixos pel poble, l'institut i la UIB. Lleugerament inspirats en el material que estava produïnt la gent de l'Ateneu Llibertari, ben aviat la nostra producció va agafar una personalitat ben definida al voltant de la crítica amb una gran dosi d'humor. Així mateix, el contingut d'aquests llibrets era heterogeni perquè va ser molta la gent que hi va anar deixant petjada, tot i que l'ànima del grup la formàvem quatre o cinc persones.

Abans de res havíem de triar un nom que ens definís, i en això hi va haver un consens. Ens diríem Col·lectiu Cultural Aina Cohen. «Col·lectiu» perquè les nostres creacions serien més o manco anònimes, sense signar directament (tot i que l'estil i la lletra manuscrita delataven l'autoria de cada pàgina). «Cultural» perquè així ens desmarcàvem del que s'esperava (i s'espera) del jovent. En contra de viure dins una temàtica d'alcohol, motos, cotxes i relacions trivials, nosaltres apostàvem per la diversió (com ens ho passàvem!) alternativa. I «Aina Cohen» perquè així es com es nom la poetessa xueta que vol fer-se el seu lloc dins la societat de principis del segle XX en la gran novel·la d'en Llorenç Villalonga anomenada Mort de dama. N'Aina Cohen era la materialització de la persona mediocre aduladora amb finalitats materials, un monument a la hipocresia cultural. Un grup que volia «escopir a la closca pelada dels cretins» no podia anomenar-se d'altra manera.

D'aquella irrepetible etapa varen sortir cinc llibrets que volaren amb tanta celeritat que gran part dels membres del CCAC ens vàrem quedar sense. També va sortir el primer número del que havia de ser una col·lecció monogràfica; el segon ja estava a punt de ser grapat per repartir quan els membres ens separàrem. I altres activitats com l'edició limitada de dues camisetes: una amb una serra mecànica empinada, símbol del col·lectiu, i una altra amb una espiral inscrita en un triangle equilàter i la llegenda «Verbi Gratia»; dues peces de col·leccionista absolutament introbables. També férem activitats efímeres com empaperar nocturnament les cabines telefòniques, bústies i cabines de l'ONCE amb poemes i dibuixos fotocopiats, o repartir-se per les cases com si es tractàs de propaganda cultural. I un parell de sessions fotogràfiques, com correspon a tot grup artísticocultural.

I com tot, el CCAC va desaparèixer tres anys després de la seva formació. Cadascú havia pres pel seu vent, fent carreres universitàries diferents, noves amistats, noves inquietuds, nous camins. Els amics inseparables descobrírem que ja teníem poques coses en comú i cada vegada era més forçat reunir-nos. El CCAC es va esqueixar però no va morir del tot, quedant en el record dels seus membres i en el material produït que s'ha pogut conservar.

Imperi

Categoria:


El còmic que ens ocupa es titula Imperio: Traición i transcorr unes setmanes abans de la batalla de Yavin, quan una colla de moffs i oficials imperials intenten consumar un pla per assassinar l'emperador Palpatine i en Darth Vader amb l'objectiu de fer-se amb el control de l'Imperi intergalàctic. Aquesta és la premisa per a una història d'intrigues i assassinats que ens permetran gaudir d'alguns dels personatges més carismàtics de la trilogia clàssica de Star Wars. És una història crua i violenta allà on veiem en acció la guàrdia reial, un cos d'èlit creat per en Palpatine quan era Canceller Suprem de la República i que va mantenir una vegada fundat l'Imperi. A més, podem gaudir de la presència dels Stormtroopers que esdevenen un particular homenatge al dibuixant Carmine Infantino, especialment en el disseny dels cascs.

Aquest tebeo es deixa llegir molt bé perquè està construit en base a un guió que assegura la complicitat del lector gràcies al maneig i combinació d'elements que li són familiars. El dibuix és correcte, sobretot quan no traça les fesomies de personatges que coneixem gràcies al cel·luloide. Alguns petits errors de proporcions i perspectiva fan més deliciosa la seva lectura perquè l'entronca amb la mítica sèrie regular de 107 números que Marvel va treure entre els anys setanta i els vuitanta.

Segona part del viatge

Categoria:

«Treu un vell llunari... on llegia les males arts d'altre temps, tot enginy i bruixeria, tota llei d'encantaments» (Colom)

El llunari, en la mitologia mallorquina, era un llibre màgic en el que es podien llegir els vaticinis i tenia el do de fer sortir el dimoni, a més d'altres obres de bruixeria, si es llegia a l'inrevés. Aquest llibre només podia ser interpretat per poques persones, pagesos savis de cultura popular que havien rebut els seus coneixements, sempre pràctics, de l'avior.

Fa gairebé un any que vaig començar a escriure aquest DIP. Ara ha arribat el moment de fer alguns canvis. El més important és el trasllat al sistema Blogger. Aquí hi seguiràs trobant el de sempre: un DIP en el que hi seguirà tenint cabuda tota casta de reflexions sobre la societat, la política, la cultura... Quedes convidat a visitar-la regularment i a participar-hi mitjançant els teus comentaris.

Aniré rescatant algunes de les entrades més interessants de l'antic Llunari.