26 de juny 2005

Batman Any U

Categoria:


Estam a mitjan primera dècada del segle XXI i els passats anys 80 ens semblen cada pic més enfora, especialment en qüestions de moda. Una dècada de transició entre el final de l'edat contemporània i l'inici de la següent edat, encara per reconèixer i etiquetar. Una dècada que va ser molt important per a la generació que hi vàrem deixar la infantesa i gairebé tota l'adolescència. I que, una dècada i mitja després de la seva fi, ens permet veure el que s'hi va fer culturalment amb molt de respecte. Centrant-me en el novè art, aquella dècada va representar un dels moments més brillants de la seva trajectòria, amb moltes de les que es consideren les millors obres de tots els temps, tant a Japó com a Europa o a Amèrica. Per posar alguns exemples: és la dècada de la traca final d'un Tezuka que es va morir quan tenia més coses a dir, del millor Corben, de l'aparició de sèries europees que no necessiten presentació, com «XIII». Però sobretot serà recordada per l'aportació nord-americana al còmic, amb obres com Watchmen o la que ens ocupa: Batman Año Uno.

Entre l'any 1986 i 1987 a la sèrie regular d'en Batman va aparèixer una història que revolucionaria el concepte de superheroi al mateix temps que replantejaria definitivament un dels personatges més carismàtics del panteó de DC. El guionista va ser un Frank Miller que, tot i no tenir trenta anys, ja s'havia revel·lat com un dels autors a tenir en compte. El dibuixant va ser un David Mazzucchelli impossible de superar, amb un dibuix l'espectacularitat del qual resideix en una discreció que tanmateix no pot amagar la seva genialitat continguda. Dos autors nord-americans rojos que precisament per això són tan interessants, oferint-nos una obra d'apenes quatre còmic books que vint anys després manté tota la frescura del seu moment, fent veure que es tracta d'un clàssic a tot aquell que encara no se n'havia adonat. Amb aquesta obra els seus autors es consagraren en el mainstream ianqui i mentre en Miller a partir d'aquell moment va intentar conjugar comercialitat i personalitat, i en Mazzucchelli abandonava la posició còmoda per malviure amb còmics tan interessants com poc vendibles, Batman Año Uno es converteix en un punt d'inflexió per als dos autors. Dues dècades després aquest arc argumental es considera una de les dues millors històries d'en Batman. L'altra és Batman Dark Night, realitzada un any abans per en Frank Miller al guió i al dibuix.

En Miller ens presenta dues històries en una: per un costat tenim el debut d'en Bruce Wayne, un magnat de 25 anys que va perdre els seus pares en un robatori als 7 anys, com a justicier nocturn. Per altre costat tenim el policia James Gordon que és enviat a la comissaria de Gotham com a càstig per qualque cosa que va fer i que no sabrem mai. Aquestes dues històries corren paral·leles fins que un moment donat es topen, però tot i ser en Batman el titular de la col·lecció, aquí el protagonista és en Gordon, tan ben definit que ens pareix mentida conèixer-lo tant amb aquesta economia de mitjans. En Gordon lluitarà contra la corrupció interna de la policia, posant en perill la vida de la seva dona i la seva filla acabada de nèixer. La seva motivació: un món més just, que passa precisament per una interpretació personal de la justícia al marge dels convencionalismes. D'aquesta forma el policia es converteix en un reflex del que representa en Batman, l'únic superheroi sense superpoders: només la seva habilitat física i tota una sèrie de gadgets que es pot permetre perquè per qualque cosa és milionari. En Wayne es disfrassa i surt al carrer a la nit sense saber ben bé què fer, i comet alguns errors francament desafortunats que el faran madurar i tenir més clares les seves idees. El perfil dels secundaris està tan ben realitzat que sense gairebé diàlegs podem fer-nos una idea de les seves motivacions. En aquest sentit, destaquen en comissari Loeb, obsessionat amb els caramels refrescants, i en Flass, un dels cap-de-fava més ben definits en una obra d'aquestes característiques.

L'aportació més important d'en Mazzucchelli és el disseny del vestit d'en Batman, a partir dels colors negre i gris perquè se suposa que es vol semblar a una rata pinyada, no a un personatge de l'art pop.

Una obra mestra que en aquests moments Planeta DeAgostini ens ofereix en el col·leccionable sobre en Batman que acaba de treure al preu simbòlic d'un euro. Mai l'art havia estat tan assequible.

24 de juny 2005

Les aventures d'en Batman

Categoria:


En la seva nova etapa Planeta DeAgostini ha apostat fort per un dels puntals de l'editorial DC: en Batman. Aquest mes ençata dues col·leccions i treu en un volum el fantàstic The Cult, que comentarem en el seu moment. Una d'aquestes col·leccions serà trimestral i s'anomena Las aventuras de Batman, una sèrie destinada al públic infantil a base de cinc o sis històries curtes per tom. Amb un dibuix tipus cartoon i un format que recorda (però no pel preu!) l'anyorat Don Miki, el seu punt més fluix són les històries, de qualitat irregular i en alguns casos confuses. De totes les que componen el primer número, destacaria sens dubte la darrera, titulada Necesidad de conocimiento i protagonitzada per Ra's Al Ghul (segurament el millor facinerós de la DC) i la seva estupenda filla.

21 de juny 2005

Saló del còmic

Categoria:


Un any i un mes després de l'edició de l'any passat, Ficomic va inaugurar el Saló Internacional del Còmic de Barcelona. El motiu d'aquest retard va ser la reubicació de les instal·lacions després d'anys a l'Estació de França, un lloc ja emblemàtic que presentava diversos problemes: s'havia quedat petit, tot i estar cobert per una estructura de ferro i vidre quan plovia a l'interior les goteres molestaven molt, arribant a fer malbé fa un parell d'anys una exposició d'originals de Spiderman, i precisament aquesta estructura immensa de vidre no és adequada pels temps que corren. Enguany el Saló s'ha traslladat a la Fira de Barcelona, a la falda de Monjuic, en un espai més gran amb possibilitats de creixement i ben comunicat per metro i autobús. La primera impressió en entrar-hi no em va agradar massa. Era divendres horabaixa i no hi havia massa gent, o al manco aquesta és la sensació que me'n vaig dur. Acostumat a la fantàstica claror natural de l'Estació de França, aquella coberta fosca, sense gaire obertures i totes elles petites, no em va entrar per l'ull dret. A més els estands estaven col·locats d'una forma no gaire sistemàtica, fent molt difícil l'orientació per a un visitant que vol passar per tot en un itinerari lògic i precís. Em va cridar l'atenció la forma en que els importants canvis editorials que hi ha hagut d'ençà de gener es feien evidents: els antics còmics de DC editats per Norma saldats i, sobretot, l'aparició del stand de Panini que ha entrat en la indústria del còmic a Espanya per la porta gran perquè és la posseïdora dels drets sobre Marvel. També destacava el stand de Planeta DeAgostini, en format europeu, tancat per quatre parets com si fos una llibreria, amb un guarda de seguretat i dos bedels segellant les bosses de qui entrava. Va ser ben curiós veure com Planeta s'ha abocat totalment a promocionar els còmics de DC. Qui ho hagués dit, fa una dècada i escaig quan des del segell Forum varen emprendre una campanya contra el material d'aquesta editorial, que per llavors aquí el publicava la desapareguda Zinco.

La resta de stands més o manco com sempre, tot i que poc a poc els dedicats a qualsevol cosa que no siguin còmics s'estan convertint en les estrelles del Saló. Els més menuts i, sobretot, les al·lotes, se senten atrets pels jocs d'ordinador, els anime, les figures i altres productes que realment desvirtuen el sentit d'aquest event. Aquí és on crec que els organitzadors s'equivoquen, fent màniga ampla amb aquests productes perquè serveixen de reclam i segurament contribueixen molt a omplir el calaix de la caixa. No crec equivocar-me si dic que en menys de deu anys el Saló tendrà ben poc de còmic, segurament ni un 50% de la seva superfície, per la qual cosa proposaria rebatiar-lo com a Saló Internacional Friqui de Barcelona. Jo hi aniria igual.

La part d'exposicions estava pràcticament deserta, fet significatiu, i em va saber greu especialment per la dedicada a en Fermín Solís, un dels millors autors espanyols del moment que manté un volum de feina de qualitat sense possible comparació amb cap altre.

Quant als premis, la millor obra estrangera va ser Jimmy Corrigan, d'en Chris Ware, quan, sense voler desmerèixer-la, li tocava per justícia a Blankets, d'en Craig Thompson, que tanmateix va aconseguir fer-se amb el premi popular a la millor obra estrangera, premi que concedeixen els lectors. En la lluita de Planeta DeAgostini i Astiberri pel gran premi va guanyar, evidentment el monstre barceloní.

Si qualcú pretén anar al Saló a passar-s'ho bé unes quantes hores, segurament aconseguirà el seu objectiu, però si hi voleu anar a aconseguir baratures, sortireu escaldats perquè allà tot ja està triat i ben triat. Enguany no sé quantes persones hi hauran anat, però posa que de les 10.000 que sempre solen ser n'hi hagi 3500 que hi cerquin tresors, examinant còmic de cada estand, veureu com hi ha millors maneres de trobar ofertes realment interessants. Un any menys per arribar a l'enfront.

07 de juny 2005

Bon temps

Categoria:


Generalment les autobiografies són cansades, com també ho són les biografies oficials. Tant unes com les altres solen pretendre exaltar la figura del biografiat, evitant aquells passatges de la seva vida que taquin la seva reputació. Com més gran és la tirada mediàtica del personatge, menys interessant és la seva biografia. Les excepcions venen de les biografies no autoritzades, com Un rei cop per cop, que ens ofereix una visió alternativa del monarca espanyol. I en cinema els biòpics normalment no es poden aguantar perquè es tracta de productes industrials caríssims, sovint d'encàrrec, que van al que van. La seva qualitat és inversament proporcional a l'èxit obtingut en taquilla i en premis, així que són bons d'identificar.

I en còmic, què passa? Hi ha de tot, com per tot. Dins aquest gènere, el més interessant són les autobiografies perquè solen ser confessions sinceres que no tendrien cabuda en altres mitjans. Sobren els exemples de bons còmics autobiogràfics. En destacaria el que segurament és el millor tebeo del 2004, Blankets, d'en Craig Thompson, i el que avui ens ocupa, d'en Joe Matt, un nord-americà molt friqui que ja ens va desconcertar amb la seva autobiografia d'adult titulada Peepshow, un títol molt transparent. La Cúpula, ara que ja no ha de dedicar la major part dels seus esforços a treure la revista El Víbora, es dedica a incrementar l'edició d'àlbums, sempre cercant títols independents però que puguin tenir un mínim públic assegurat. I ens ofereix un títol de format petit, la darrera obra d'en Matt, titulada Buen tiempo. En aquesta ocasió deixa el to de l'obra anterior, molt Harvey Pekar, i ens presenta un episodi de la seva darrera infantesa com a preadolescent suburbà desagradable i egoïsta. La història transcorr en un sol cap de setmana d'aquells estius que no tenien fi. El fil conductor de la història és intrascendent, es tracta d'assistir com a espectadors a un trosset de la vida d'un nin que no té absolutament res d'especial, i molt manco res de positiu. El tema principal és la seva relació amb els amics i coneguts però són molt més interessants els arguments secundaris que s'entrecreuen al llarg de les pàgines. Malgrat que ens pugui sobtar, Buen tiempo és nostàlgic. No ens ha de despistar que en Joe amenaci sa mare amb cremar ca seva. L'autor fa un esforç per retratar tota una generació nascuda als anys seixanta als EUA a través de la seva existència grisa, i no es talla ni un pèl a l'hora de fer-ho, però d'una forma tan subtil que la gran majoria de gent aludida no es pot ofendre ja que la seva capacitat de reacció està embotada pel fems mediàtic. Així mateix, en Joe Matt no és un autor genial. Ell ho sap i accepta amb modèstia la seva realitat d'artesà correcte però sense passar-se. Una altra vegada la sinceritat fa acte de presència i això sempre s'agraeix, especialment en un món ple de cartilles ambulants que es pensen ser enciclopèdies vivents.

La part gràfica, feta en un blanc i negre polaritzat sense grisos, ha millorat molt des de Peepshow. Tot i que és una constant de la qual no es pot desprendre del tot, les figures aquí no estan tan enravenades com allà. Té unes limitacions que accepta i converteix en característiques estilístiques que el fan irrepetible. El seu punt més fluix és la perspectiva, com es pot constatar amb el dibuix de la contraportada, però tampoc no pareix que li preocupi gaire i la major part de vinyetes estan poblades amb personatges i un fons escenogràfic mínim.

Ha aconseguit arribar a obtenir amb dignitat un espai de l'estil neounderground que està de moda entre gran part dels autors joves independents. Tot això amb un aire de gust retro que comparteix amb monstres com Daniel Clowes, a qui, per cert, té molt que agrair.

01 de juny 2005

Aleister Arcane

Categoria:



El gènere de terror ha tengut molta acceptació popular en cinema perquè permet una descàrrega d'adrenalina, una sensació forta, que t'allibera de les tensions. Però no a tothom li agrada. N'hi ha que la por que senten en la sala de cinema es trasllada a la vida real (dic la por, no els monstres que hi apareixen), fent del patiment una constant en moments concrets, normalment relacionats amb la fosca i els renous inexplicables. N'hi ha d'altres, entre els que m'incloc, que distingim entre pel·lícules de por i les d'oi. No és el mateix un Blair Witch Project que un Seven. La sang i els trossos, amb mesura, i que sigui la trama la que ens faci botar de la cadira, no els efectes especials. El còmic no té aquest problema, així que si és de terror el millor que pot fer és derivar cap al terror psicològic i, com que estam en l'època dels homenatges, si beu en la imatgeria de la ingenuïtat dels anys quaranta i cinquanta, el producte pot ser fins i tot interessant.

Acaba de sortir un còmic que reuneix els requisits per agradar a qui cerqui un terror fi, relacionat amb el friquisme. L'editorial Recerca estrena col·lecció de terror que durà el nom d'Horrorama, fent una clara al·lusió a una època cinematogràfica americana. El seu primer títol és un recopilatori anomenat Aleister Arcane, que va ser publicat originalment en forma de minisèrie de tres còmic books per una petita editorial californiana anomenada Idea+Design Works. Com que el format còmic book per a l'obra a color no surt massa rentable, Recerca ho treu en un sol volum a un preu gairebé semblant al ianqui.

Aleister Arcane se centra en la vida i sufriment de n'Aleister Green, un especialista en cinema de terror que va aconseguir presentar pel·lícules en una cadena televisiva de segon ordre després de ser-ne el metereòleg. Adoptant el nom d'Arcane enlloc de Green, feia unes presentacions molt cridaneres amb trucs sanguinolents que en ocasions incloïen automutilacions. Va tenir la mala sort de convertir-se en el centre de l'ira d'una societat conegudament hipòcrita i puritana, baixant de l'èxit al fracàs en molt poc temps. Va passar de ser una persona que tenia l'afecte dels espectadors al pobre desgraciat a qui se li encolomen totes les culpes. Es converteix en un vell solitari que viu en un casot d'aquells que sempre estan sobre un pujol i s'envolta de marxandatge i records de pel·lícules de terror, convertint-se en poc més que una ombra. Això dura fins que coneix na Lauren, una adolescent que es fa amiga d'ell i li torna a donar ganes de viure perquè comparteixen l'amor per les històries d'horror.

El guió d'en Steve Niles està dividit en dues parts clarament diferenciades: la primera, que acab de descriure, i la segona, que deix a l'aire però que per al meu gust no està tan ben aconseguida. La crítica que fa de la societat ianqui és directa i contundent però sense que hi pegui com un mal te toc pesta en una història que al cap i a la fi és un conte. Els dibuixos d'en Breehn Burns, acolorits directament sobre el llapis, són magnífics, amb un estil personal que està a mig camí entre l'expressionisme i el cartoon. Juga molt amb la profunditat de camp, els enquadraments, els picats i contrapicats, fins i tot recreant l'atmosfera com element físic condicionador de formes i colors. Tot plegat fan evident l'homenatge que es fa aquí al cinema com a mitjà d'expressió artística, emprant els seus recursos lingüístics amb un efectisme precís.

Recerca ha fet una bona feina editorial amb un volum de paper bo i satinat que afavoreix els colors tan especials d'en Burns. Amb poc temps l'editorial manacorina ha aconseguit fer-se un lloc en les llibreries especialitzades amb una selecció variada que, en alguns casos puntuals, no ha tengut l'èxit de vendes suficient per garantir la seva continuïtat.