30 de juliol 2005

Idees negres

Categoria:


L'humor gràfic pot tenir moltes vessants, des de l'estupidesa més absoluta d'un llibre d'acudits fins a la subtilesa intel·ligent i gairebé elitista d'una Mafalda. També existeix, de forma poc abundant, un humor anomenat negre, de paladar agre i, en algunes ocasions, lúgubre. Aquest humor és de molt difícil maneig i només uns pocs han tengut el privilegi de sortir-ne victoriosos. Un d'ells és n'André Franquin (1924–1997), magnífic exponent de la línia clara fins que va crear el tebeo que avui comentam. A ell li devem les millors pàgines de Spirú i Fantasi, el naixement del Marsupilami (mamífer de pèl groc amb taques negres i una llarguíssima coa) i, especialment, d'en Gaston Lagaffe. I en Francisco Ibáñez, el creador d'en Mortadel·lo, li deu el seu estil gràfic, tot i que l'humor que maneja és molt més barroer i poc punyent que el del mestre francès.

Després de tota una vida creativa dedicada a l'humor intel·ligent però blanc, aprofitant la llibertat aconseguida amb la comercialitat de les obres firmades per ell, l'any 1977 va fer un gir bastant pronunciat en publicar la primera entrega de la seva obra mestra, Idées noires, en la revista Spirou, decisió poc afortunada per tractar-se d'una publicació infantil-juvenil; poc després la sèrie va ser publicada en la més adequada revista Fluide Glacial i, posteriorment, editada en dos àlbums. Norma, a la segona meitat dels anys vuitanta, en va treure un, d'aquests àlbums, en una edició idèntica a l'original francesa i amb el títol d'Ideas negras. Vàrem haver d'esperar molts d'anys, fins el 2003, per tenir una edició integral d'aquesta obra. I va ser l'editorial mallorquina Dolmen, liderada per uns actius Vicente García i Jaume Vaquer. El resultat va ser un àlbum molt ben editat i a un preu molt assequible. El volum està format per gags d'entre mitja i dues pàgines, encapçalats per una sentència, de l'estil "No s'ha de confondre la graduació de l'alcohol amb la temperatura de l'orina" o "No s'ha de confondre un catàleg de reclams amb un llibre de reclamacions", que ens encaminen cap a la temàtica de les planxes, que responen a la planificació clàssica de l'escola francobelga, amb quatre filades de vinyetes amb pocs primers plans. Els personatges i objectes que apareixen estan formats per siluetes negres de gran expressivitat i dinamisme que no amaguen l'estil inconfusible de l'autor; poques vegades s'aconsegueix tant amb tan pocs recursos i, sobretot, això es nota en la narrativitat de les històries, amb les que ens acabam de convèncer que estam davant un gran còmic d'un gran autor, així com que els humans som uns miserables. L'humor que desprenen les figures negres destil·la un descontent absolut amb el món, especialment amb la hipocresia; els personatges han perdut tots els possibles valors socials i ja no han de mesurar les seves paraules i accions perquè l'evolució humana ha arribat a un punt en que les formes es redueixen a una sèrie de gestos automàtics. Així apareixen com a monstres apocalíptics l'egoïsme, la venjança, l'odi, la irreverència, el sadisme o la crueltat que endinsen els protagonistes en unes situacions d'on sempre surten malparats. Poques institucions contemporànies queden lliures de la crítica àcida d'en Franquin i, per descomptat, qui més rep és la monarquia, l'exèrcit, l'església o les grans empreses. Ideas negras esdevé una espècie de testament tan divertit com descarnat, que retrata la societat burgesa actual sense contemplacions, denunciant-la des del seu interior.

Una lectura molt recomanable, que entretén alhora que fa reflexionar sobre el sentit que ha agafat la vida humana. O la pèrdua de sentit, és igual. Una racció de mala llet de les que fan falta de tant en tant.

28 de juliol 2005

L'any que vàrem veure nevar

Categoria:


Segona part del magnífic Los días más largos, d'en Fermín Solís. Segueixen les batalletes d'uns al·lots amb els quals ens podem sentir identificats els de la meva generació, que visquerem la infància entre els anys setanta i els primers vuitanta. Unes històries curtes amb un cert regust nostàlgic que retraten la quotidianietat d'una generació i que han estat dibuixades amb un estil cada pic més esquemàtic.

Agradarà sobretot a qui hagi viscut vivències semblants a les d'en Solís, és a dir la majoria de lectors de còmics que estam entorn a la trentena. Ho publica Astiberri.

27 de juliol 2005

Cowboy de mitjanit

Categoria:


De l'any 1969 ens arriba la pel·lícula Midnight Cowboy, protagonitzada per en Dustin Hoffman i en Jon Voight. Una història sobre com el somni americà no somriu a tothom. En Voight és un jove d'idees escasses i clares: vol fugir de la rutina d'un poble del mig oest per anar a la gran ciutat i viure de gigoló. Du la idea que a Nova York totes les dones s'aixancaran tot d'una que el vegin i podrà viure la gran vida fent el que li vengui en gana. La realitat serà una altra ben diferent i aviat es trobarà en un carreró sense sortida.

La interpretació d'en Hoffman és indiscutible però la d'en Voight és prodigiosa perquè aconsegueix brodar el caràcter d'un home insegur però de bona pasta que no veu venir les galtades. El gust de gaudir d'una molt bona història, molt ben contada i amb unes interpretacions magistrals es completa amb l'estètica tant de decorats i vestuari com de l'acabat tècnic de la pel·lícula, molt arrelats en la dels anys seixanta. Més que recomanable.

25 de juliol 2005

Roig total

Categoria:


En el número 5 de la sèrie XIII ens trobam amb un fil argumental que gira al voltant d'una trama més política que en números anteriors. De fet el protagonista de la sèrie es converteix en un més, sense massa pes. Un còmic entretengut, fet amb ofici i sense concessions estilístiques a modes passatgeres. El clàssic segueix paresquent clàssic.

La guerra dels móns

Categoria:


Entre el cinema de catàstrofes i el de ciència ficció, aquesta pel·lícula ens mostra un Spielberg que pretén treure un producte per a tothom, tant per a la massa amorfa de devoradors de crispetes amarades amb cola com per a l'altra gent i crec que la balança s'ha tombat més cap els darrers. Tot i que és un film ple d'efectes especials, el seu pes descansa sobre els protagonistes, amb un Cruise més que correcte, un fill prescindible i una filla histèrica. És d'agrair que un moment donat no s'aturi tot per a què algú ens expliqui amb tots els detalls paracientífics en què consisteix la invasió i tal. Moltes coses queden enlaire, com hi quedarien si es produís un esdeveniment com el que ens presenten en aquesta ficció. Hi ha, però, alguns detalls que li lleven punts, com la retrobada amb la família perfecta al final.

23 de juliol 2005

Rossa d'estiu

Categoria:


A principis de la dècada dels 90 s'anomenava Generació X tot aquell conjunt d'adolescents que els havia tocat créixer en una etapa de transició entre la societat gairebé tradicional i la de consum pur i dur. Molts d'aquests adolescents es varen criar amb la ruptura de la família tradicional mitjançant separacions i divorcis més o manco espectaculars (ja sabeu, roba que cau pel balcó, galtades, plors i insults), però també amb més llibertat de la que mai no havia tengut ningú tan jove. Per primera vegada deixava d'existir la idea d'un pare i una mare, dos germans i un ca o un moix sota el mateix sostre. Aquest panorama familiar es va completar amb la fi de la ingenuïtat: ja no es podia anar tranquil·lament descalç per la platja per por de les agulles hipodèrmiques i els dentistes començaren a treure les eines d'un sobret de plàstic i a posar-se uns guants. Mentrestant, el forat de la capa d'ozó va aparèixer i es va fer normal la protecció solar amb factor de dues xifres.

Aquesta generació ara està entre els 25 i 35 anys i ha fet la seva vida sense que li hagi arribat a ningú el gran dia, perquè l'assumpte Bisbal no compta. No està tan desconnectada de la realitat com la generació dels seus pares, que fan el que poden i així passen els dies, ni tan tudada com la generació següent, que alguns anomenen Y i que està formada per adolescents la majoria dels quals estan incapacitats socialment degut al seu allunyament de la negativa i la responsabilitat. Així i tot, presenta unes característiques pròpies que en alguns casos arriben a materialitzar-se en històries inversenblants. Petites històries que alguns autors de còmic recullen en el gènere "Slice of Life", un dels meus preferits. El gran referent és el ianqui Daniel Clowes, que ens ofereix una visió molt personal de la quotidianietat grisa de les classes mitjanes del país més boig del món. A Espanya hi trobam en Sergio Córdoba i, sobretot, en Fermín Solis, que presenten una qualitat literària i gràfica homologable. A partir de la lectura de Rubia de verano hi hem d'afegir un altre nom, el del seu autor, n'Adrian Tomine, un californià de trenta-un anys que des dels setze edita la seva pròpia sèrie de còmic books anomenada Optic Nerve, nodrida d'històries d'aquests tipus. Ara La Cúpula ens fa arribar un recopilatori amb 4 de les seves millors històries, ben diferents però que tenen en comú l'estar protagonitzades per joves que han crescut en l'opulència de la societat de consum però que presenten un buit interior lamentable que els condueix a una certa autodestrucció. Aquestes històries són retalls de les vides de gent normal, que no comencen ni acaben com estam acostumats que passi en les obres de ficció. Cada història revela la vida secreta dels protagonistes i ens fa pensar que efectivament tothom canvia quan està tot sol, fins que no es pot saber quan s'és un mateix i quan s'està actuant.

De les quatre destaca Escapada a Hawai, amb na Hillary Chain que perd la seva feina i comença una espiral que la condueix al sentiment de culpabilitat i d'autoodi, canalitzant la seva frustració cap a les bromes telefòniques, que daca vegada seran més pesades. En Tomine crea na Hillary i els altres personatges, principals i secundaris, amb una complexitat inusual. Tenen vida més enllà del marc de la història i això és una cosa que no aconsegueix tothom. Són històries de persones que interactuen sense que ho facin còmodament, perdedors que ens són presentats sense gens de sentimentalisme, amb una cruesa i una contundència definitives però alhora amb una total absència de catarsi. Tot això i uns diàlegs esplèndids sense que els falti ni els sobri res fa que, en passar la darrera pàgina, ens mirem el volum fixament mentre apuntam mentalment el nom del seu autor per fer-li un seguiment.

21 de juliol 2005

Fahrenheit 9/11

Categoria:


Revisit la darrera pel·lícula d'en Michael Moore, molt més contundent que Bowling for Columbine perquè és més concreta. Es dedica a denunciar de forma implacable el cop d'Estat que s'ha produit als EUA al llarg d'aquests darrers cinc anys, encetant una nova era en la que es retallen les llibertats i els drets individuals per garantir una suposada seguretat. Apareix un nou tipus de dictadura que es vol justificar democràticament, tot i que de forma tan barroera que és un insult a qualsevol intel·ligència humana. L'era Bush, que ha coincidit amb l'era Aznar (personatge tan prescindible que ni tan sols apareix esmentat al film), és un dels pitjors moments de la història contemporània perquè es pretén que la gent visqui en constant crispació i amb un pànic perseverant que faci que les persones acceptin perdre els drets que s'han aconseguit amb segles de lluita social. El motiu és vell: els doblers.

Pel·lícula més que recomanable, amb moments delirants i d'altres molt impactants. En Michael Moore ens acosta la veritat i lleva les màscares als farsants. No va servir de massa però com a mínim ens tranquil·litza veure que hi ha gent que sap tocar els collons estupendament.

19 de juliol 2005

Ombres de ferro en la lluna

Categoria:


Cada quinze dies surt un nou número d'una de les col·leccions de còmic més interessants mai publicades: La espada salvaje de Conan en 3a edició. Bones històries a un preu popular. I el protagonista és el gran Conan. En el número 12 hi trobam una història de luxe: Sombras de hierro en la luna, una adaptació d'un conte d'en Robert Howard realitzada per en Roy Thomas al guió, en John Buscema al dibuix i n'Alfredo Alcala a la tinta. Una combinació magnífica, un plaer estètic, un moment del còmic irrepetible.

18 de juliol 2005

Batman Begins

Categoria:


Paradoxa: aquest és un còmic que adapta una pel·lícula que es basa en un personatge de còmic. Massa complicat per a què tengui la frescura d'altres productes més directes. Presenta les mancances pròpies d'un producte d'aquestes característiques, liderades per un esclavatge massa evident a les fesomies dels actors de la pel·lícula, privant d'una necessària expressió als rostres, i per un estatisme narratiu poc interessant.

La pel·lícula no està gens malament (llàstima que en Batman segueixi tan rígid com en altres versions cinematogràfiques) però el còmic és francament prescindible. Així i tot els completistes el compraran i, alguns d'ells, fins i tot el gaudiran.

17 de juliol 2005

El colós de Rodes

Categoria:


Fa molt que ha sortit en DVD la col·lecció Grandes clásicos del cine épico en una edició a preu popular. Pèplums de sèrie B per als seguidors d'aquest gènere. Un dels títols més interessants és El coloso de Rodas, una producció italiano-franco-espanyola de 1961 rodada a Cantàbria que a més és l'òpera prima d'en Sergio Leone. Tot i les seves limitacions pressupostàries, artístiques i tècniques té un encant especial que la fan altament recomanable. Sense pretendre-ho és gairebé una paròdia al cinema de pretencions historicistes i el resultat és poc menys que naïf. Actors de segona fila en decadència, unes nits americanes d'escàndol, un muntatge poc acabat... Què té de bo aquest producte? Tot el metratge que està filmat al voltant del colós és senzillament deliciós, i, tanmateix, l'actor que fa de protagonista, un Rory Calhoun en declivi, és entranyable.

Pyongyang

Categoria:


Amb molt poques obres, hi ha un nou gènere que està calant fort en la crítica i el públic. Un gènere que conjuga l'autobiografia amb la descripció del dia a dia en zones que estan en conflicte bèl·lic o presenten una estructura política autoritària. Aquest gènere, que podríem anomenar autobiografia documental, documentalisme autobiogràfic o qualsevol altra denominació per l'estil, no ens planteja una ruptura amb l'obsessió occidental atàvica de comparar la resta del món amb nosaltres, però també s'ha de dir que els exemples que hem pogut llegir escapen tots ells del "pensament pensable", tot i que sempre es deixen entreveure alguns tòpics que són com a aclucades d'ull al que consideram el millor sistema de valors: el nostre.

Recentment he llegit un còmic del canadenc francòfon Guy Delisle titulat Pyongyang, editat per Astiberri, que s'enquadra en el gènere que estic comentant. En Delisle és un dibuixant especialitzat en dibuixos animats que, després de treballar arreu d'Amèrica i Europa, ha d'anar a supervisar una producció francesa en la capital de Corea del Nord. Cal dir que just aquest plantejament ens pot fer reflexionar sobre la subtil frontera entre democràcia i dictadura pel que fa a qüestions econòmiques. Com tothom sap els darrers reductes del comunisme es van convertint en llocs ideals per a les multinacionals, també de dibuixos animats, que hi troben una mà d'obra disciplinada i obedient (aterrida per les possibles represàlies dels seus règims polítics) que, a més a més, és molt barata.

Sigui com sigui, aquest còmic ens fa partíceps de la vivència d'aquest dibuixant a Pyongyang durant dos mesos i al llarg de les gairebé 180 pàgines del volum ens transmet la seva sensació de desconcert davant una societat molt difícil de descriure, entre altres coses perquè està amagada als ulls dels visitants occidentals. Tot i que el fil conductor és la feina que ha anat a fer a Corea del Nord, el còmic agafa cos amb les anècdotes que li van succeint i que va observant, donant-nos una idea de com funciona aquell país. En Delisle té clar que li agrada més la vida que coneix que la que veu passar allà però en cap cas té la temptació de moralitzar o fer pamfletisme ni en contra ni a favor d'aquell règim, ni tan sols cau en l'ènfasi i l'insistència en la denúncia de la falta de llibertat de la gent d'aquell país. Només comparteix les seves experiències com a terrestre en un altre planeta, convertint-se en un observador atent que està totalment desplaçat dels seus propis referents. Ens descriu el desfasament que veu entre la vida occidental i el dia a dia d'un dels règims totalitaris més tancats del món, tan tancats que Corea del Nord és l'únic país de la Terra que no està connectat a Internet.

Els dos millors moments de l'obra són el principi i el final. Al principi, quan arriba a l'aeroport de Pyongyang, rep un ram de flors, cosa que li ve de nou, però després descobreix que no és per a ell sinó que és una ofrena que ha de fer a una estàtua de 22 metres de Kim-il-Sung, considerat el pare de la nació i fundador de la dinastia de dictadors que governa Corea del Nord des dels anys 40. Aquesta anècdota ençata un procés d'observació del culte forçat i obsessiu que s'imposa a aquesta dinastia de dictadors. Tot gira al voltant d'aquestes figures sacralitzades i la seva presència per tot arreu marca el ritme d'una vida que en el millor dels casos pareix desesperançadora. El final, que no esbutzaré, és preciós, un cant a la llibertat humana fet amb un tacte i una sensibilitat impossibles de superar.

Pyongyang ens retrata una ciutat dominada per la propaganda, els comportaments automatitzats, els carrers nets i l'absència de gent i, per tant, de vida. En Deslie ens transmet la falta de comunicació que troba entre les persones, així com la sensació d'alienació cultural, avorriment i nostàlgia que l'envaeix sobretot quan es troba sol a l'hotel.

La visió d'en Deslie és una mescla de cinisme i tendresa, un humor entre corrosiu i fred que ens fa arribar amb un grafisme en blanc i negre ombrejat a llapis que esdevé perfecte per a la descripció d'aquesta ciutat fantasma. Al final, ni ell ni nosaltres sabem si ens norcoreans són feliços. Aquesta és la gran troballa d'aquest còmic.

15 de juliol 2005

Una masmorra més

Categoria:


Després de molt de temps sense aparèixer cap àlbum del cicle principal de la sèrie La mazmorra ens arriba Una mazmorra más, guionitzada, com sempre per en Joann Sfar i en Lewis Trondheim, i aquest pic dibuixada per en Manu Larcenet, un cantant punk que s'ha convertit en un dibuixant de còmics molt estimat a França.Aquí el dibuix d'en Manu és gairebé clònic al d'en Trondheim quan dibuixava La mazmorra. Tornam a seguir les peripècies d'en Marvin i en Herbert en una història que, tot i no estar a l'altura de les primeres, pot satisfer els seguidors d'aquesta sèrie tan irreverend.

14 de juliol 2005

Presentació de Miserere

Categoria:


Recerca Editorial, seguint amb la seva política de presentar les seves novetats d'autors espanyols en diferents llocs, divendres dia 15 a les 18.00 hores presentarà el segon prestigi de Miserere en una teteria de Màlaga anomenada Hechizo de Luna. Per a més informació clica damunt el cartell.

Tercera setmana Tolkien a Mallorca

Categoria:


L'amic Guillem Bernat em fa arribar el cartell de la Tercera setmana Tolkien a Mallorca. Del 18 al 24 de juliol (el cartell està equivocat perquè posa juny) la delegació de Palma de la Societat Tolkien Espanyola organitza una sèrie d'actes relacionats amb l'obra de l'escriptor. Destaca l'exposició de material que inclou una maqueta de l'abisme de Helm, un cicle de conferències i altres activitats lúdiques relacionades, com tir amb arc i partida de miniatures. Tot això es durà a terme en el Centre Cultural la Misericòrdia. Per a més informació clica damunt el cartell.

13 de juliol 2005

Clash of the Titans

Categoria:


En una època de saturació digital, amb tantes pel·lícules que confien en els efectes especials per captar l'atenció d'un públic cada pic més apàtic, perles com Clash of the Titans (que a Espanya es va traduir com a Furia de titanes) esdevenen una refrescant forma de tornar a sentir vibracions. Una de les darreres creacions d'en Ray Harryhausen on hi trobam la ingenuïtat i, per tant, la sinceritat que trob a faltar avui dia. És una pel·lícula anacrònica a l'any 1981, que mira amb enyorança cap enrere, un homenatge a una forma de fer cinema que estava tirant les darreres coces, un manifest reivindicatiu d'una gent (els animadors pel sistema de l'stop-motion) que es convertirien en carn per a l'oblid o, pitjor, en objectiu de burles cruels.

12 de juliol 2005

Ordinador ben friqui!

Categoria:


El tuning és essencialment de mal gust, però pot arribar un moment que fins i tot aquesta qualitat sobresurti dels seus propis límits. Aquí tenim un exemple de tuning aplicat a la caixa d'un ordinador: taula, ambientació i CPU tot en u!

11 de juliol 2005

Grendel torna

Categoria:


Després de més de dos anys sense aparèixer per les llibreries especialitzades, Grendel, la creació de culte d'en Matt Wagner, torna a Espanya, aquest pic de la mà de Recerca Editorial.

El primer tom apareixerà pel setembre i serà Red, White and Black, un especial de 200 pàgines d'històries curtes fetes per autors de talla que donen la seva visió particular sobre Grendel emprant una paleta cromàtica reduïda a vermell, blanc i negre. Aquest tom no és el mateix que va publicar Astiberri amb el nom de Negro, blanco y rojo.

Recerca Editorial té previst continuar pel desembre amb Devil Tales, que recopilarà dues de les millors històries del personatge escrites i dibuixades per en Matt Wagner: Devil Tracks i Devil Eyes. Ja per al primer trimestre de 2006 un dels toms de Grendel Tales inèdit a Espanya: The Devil May Care, amb guió d'en Terry Laban i dibuixos d'en Peter Doherty.

Si aquests especials funcionen, Recerca Editorial començarà a recopilar la sèrie regular de Grendel cronològicament en toms.

Ponent Mon: novetats del setembre

Categoria:

Homunculus #1


12,5.x18 cm. amb sobrecoberta. 256 pàgines. 8.95 €.

Autor: Hideo Yamamoto.

Emprant en Susumu Nakoshi com a conil d'índies per als seus estudis de trepanació, en Manabu Itô pretén descobrir el que no s'ensenya en la facultat de medicina. L'estudi de l'ésser humà, més enllà de la carn i l'os. En Susumu Nakoshi no està molt segur dels efectes que això tendrà, ja que obrir un forat en el front no pareix ni molt segur, ni molt saludable, però necessita els doblers per a recuperar el seu cotxe, el seu únic amor. A més, 7000 iens li pareixen un bon preu.

La época de Botchan #3


15x21 cm. amb solapes. 160 pàgines. 10,00 €.

Autors: Jiro Taniguchi i Natsuo Sekikawa.

Qui és aquella misteriosa dona que arriba a Japó? Que li va succeir a n'Ôgai Mori mentre estava a Alemanya? Serà capaç de mantenir-se fidel a la seva paraula? I quin paper va tenir en Shimei Futabatei en el desenvolupament dels esdeveniments? Aquest capítol de la guardonada sèrie La época de Botchan ens planteja en una nova història aquests i altres interrogants, mentre continua amb el seu minuciós retrat de la societat japonesa de principis del segle XX.

Devir Iberia: novetat del juliol

Categoria:

Los caballeros de la mesa del comedor #15: Montón de líos



Rústica. 16,5 x 25,5 cm. 96 pàgines en blanc i negre. 7,00 €.

Guió i dibuix: Jolly R. Blackburn.

Recopilació dels números 43-45 de l'edició ianqui. Presenta el caire còmic de les partides de rol; les actituds dels jugadors que tots els lectors recordaran de les seves pròpies partides.

10 de juliol 2005

Recerca: novetats del juliol

Categoria:

En Xavier Morell em fa arribar el llistat de novetats del mes de juliol. Per a tots els gusts.

Star Trek Voyager: Falsos colores

Prestigi. 17 x 24 cm. 52 pàgines a color. Col·lecció Ci-Fi. Història completa. 5,80 €.

Guió: Nathan Archer. Dibuix: Jeffrey Moy i W. C. Carani. Portada: Jim Lee.

Primer dels especials de Star Trek que s'aniran alternant amb els toms de la sèrie clàssica. En aquest cas és la primera novel·la gràfica que Wildstorm va dedicar a la sèrie Star Trek Voyager.

Atrapats en el Quadrant Delta, cercant un camí de retorn a casa, la tripulació del USS Voyager ha tengut experiències estranyes i terrorífiques, però cap de tan misteriosa com aquesta: una nau que pareig borg, que actua com els borg, però que pentura no sigui borg.

Extres: article d'introducció a Voyager per en Raúl García, portada alternativa de n'Alex Sinclair i pinúp d'en Jeffrey Moy i en W. C. Carani.

Siddartha: La puerta de Steranko #2 (de 3)

Prestigi. 17x24 cm. 44 pàgines a color. Sèrie de 3 números. 4,50 €.

Guió: David Carvajal. Dibuix: Jaime Calderón. Tinta: Andrés Bretones i Ester G. Punzano. Color: Luis Amorós, Alfonso Alonso i Ester G. Punzano.

La carrera per aconseguir el manuscrit Gates acaba de començar, i en Siddhartha està a punt de descobrir que els seus contrincants estan disposats a tot per alcançar els seus objectius.

Extres: historieta de 12 pàgines del jove Siddartha.

Dick Tracy #2: La venganza de Chicarrón

Prestigi. 17x24 cm. 80 pàgines en blanc i negre. Història completa. 5,80 €.

Guió: Max Allan Collins i Chester Gould. Dibuix: Rick Fletcher.

Continua la serialització de l'etapa Max Allan Collins a Dick Tracy.

En Chicarrón va ser un dels padrinos més respectats en la ciutat. La seva paraula era llei. I els seus encontres amb en Dick Tracy varen ser memorables. Però el temps ha passat i ara en Chicarrón es troba postrat en un llit de la seva mansió. Però vol venjança. En Dick Tracy coneixerà el sufriment i el dolor quan els seus éssers més estimats siguin l'objectiu.

Extres: portada i contraportada exclusiva per a aquesta edició a càrrec de n'Iván Sarnago. Galeria il·lustrada de facinerosos.

Miserere #2 (de 2)

Prestigi. 17x24 cm. 68 pàgines a color. 6,95 €.

Guió: El Torres. Dibuix: Antonio Vázquez. Color: J. C. Cruz i Fran Gamboa.

Castella, any 1368. Fugint del regne amb l'al·lot sense nom, el caçador de monstres s'enfronta a l'endimoniat Príncep Negre, mentre el bruixot del Rei Pedro planeja no tan sols la caiguda dels seus adversaris sinó també obrir una porta a l'Infern.

Extres: quadern d'esbossos comentat i un porfoli d'autors convidats.

Sexy Gun #2: La squaw

Prestigi. 17x24 cm. 52 pàgines a color. Història completa. 5,50 €.

Guió: Féderick Brémaud. Dibuix: Mathieu Reynès. Color: Valérie Vernay.

A la recerca d'un tresor indi oblidat, les bandides més sexis del Llunyà Oest es veuen involucrades en la matança d'una tribu i en el camí de la venjança de l'única supervivent.

08 de juliol 2005

Pirata

Categoria:


L'editorial Saure acaba de treure el primer número de Pirata, un còmic que relata les històries que li succeeixen quotidianament a Guillermo Bandera Negra, de sobrenom Pirata, un infant que viu amb la seva mare perquè els seus pares es varen separar quan era molt petit. Aparentment existeixen situacions en la vida d'en Pirata que no pareixen significar res, però totes elles ensenyen al nin a enfrontar-se a nous reptes.

L'autor és en José A. Lopetegui i l'àlbum està editat a tot color en tapa dura i paper de qualitat.

06 de juliol 2005

Terry i els pirates: primeres planxes dominicals

Categoria:


Com sol passar cada any per aquestes dates, després de l'avalot de novetats editorials que aprofiten l'estirada del Saló del Còmic ve la sequera de l'estiu. L'estació que ens proporciona més temps per llegir és la que més escassesa de novetats té. No ho planteig com un problema perquè així la paga extra dura molt més i és una bona ocasió per posar al dia, al manco parcialment, les lectures que han quedat acaramullades sense llegir durant l'any. De totes formes, és un poc frustrant anar a la llibreria especialitzada i no trobar res nou i interessant, sobretot si hi ha continuacions de còmics que toquen haver sortit fa molt de temps. I és que la prepotència d'algunes editorials fa ràbia però ens l'hem d'espassar perquè el seu catàleg inclou alguns dels millors tebeos que es publiquen actualment a Espanya.

Per exemple Planeta DeAgostini, tocada però encara no enfonsada per la pèrdua dels drets sobre l'univers Marvel, que intenta aferrar-se al mercat com a principal editorial amb nous tentacles, com l'univers DC i la Biblioteca Grandes del cómic, un cul-de-sac on hi fiquen sèries de diferent naturalesa que tenen en comú la consideració de clàssics. Es va extrenar amb tres col·leccions ben diferents: Tex, Drácula i Clasicos del terror ara fa poc més de dos anys i des de llavors han anat sortint cosetes de forma tímida fins que des de principi d'any s'ha apostat fort per aquesta biblioteca amb l'edició de Rip Kirby, totes les tires dels Penauts i el còmic que ens ocupa, Terry y los piratas.

Aquesta sèrie va ser un encàrrec que va rebre en Milton Caniff l'any 1934 per fer una tira diària d'aventures intrascendentals per competir en un mercat molt competitiu. S'ha de dir que encara faltaven uns quants anys per a què aparegués la primera publicació íntegrament de còmics i aquest art anava lligat a la premsa diària en forma de tira i a la premsa dominical en forma de planxa. Per tant el format era molt concret: cada dia havia d'aparèixer una entrega de l'aventura en quatre o cinc vinyetes que es poguessin entendre solitàriament alhora que s'anaven encadenant unes amb les altres formant un arc argumental més llarg que es podia allargar durant anys.

A hores d'ara han aparegut dos volums de Terry i els pirates. El primer tom de la col·lecció més un número especial que inclou les planxes dominicals de la sèrie des del 1934 fins el 1936. La decisió de presentar aquestes planxes en un sol volum al marge de la col·lecció regular és encertada perquè la història de conta no té relació amb la trama general. Al llarg de dos anys, diumenge rere diumenge, en Caniff ens ofereix un arc argumental trivial amb una presència important de la Dama Dragó i el capità Blaze, dos antagonistes que arriben a eclipsar els protagonistes. El títol de l'obra és circumstancial: en Terry és un preadolescent que acompanya en Pat Ryan per la Xina dels anys trenta sense que es pugui considerar el protagonista, i la referència als pirates és una imposició de l'editorial perquè sonava bé. Amb els anys aquest títol deixa de tenir relació amb el contingut però mai no es va canviar perquè la sèrie es va fer famosísima i el canvi de nom no hagués estat una bona decisió.

En aquestes dos primers volums hi trobam un Caniff de vint-i-sis anys que està cercant un estil propi, per tant és un període de formació que afectarà a la seva forma de treballar. Una sèrie que inicialment no destaca per res especial es convertirà en poc temps en un referent important, en una de les obres mestres més venerades, en un catàleg de recursos gràfics, narratius i expressius que consultaran molts d'autors posteriors amb una base gràfica realista per donar forma al seu propi estil. És, per tant, una obra cabdal que ara es pot seguir en una edició que no és la millor possible però que és suficient pel que realment importa: gaudir amb les aventures d'en Terry, en Pat i, sobretot, la Dama Dragó, una dona fatal esplèndida.

05 de juliol 2005

Planeta prohibit

Categoria:


Forbidden Planet és un clàssic de mitjan dècada dels anys 50 que presenta una bona mostra dels encerts i els errors de la ciència ficció cinematogràfica de la guerra freda. Basada en una obra d'en William Shakespeare, dóna molta d'importància a una parafernàlia científica que avui dia fa esclafir de riure però queda compensat amb una trama que té un desenllaç plenament satisfactori. Tot això completat amb una estètica friqui i ingènua que beu en les portades de les revistes pulp i gaudeix d'un esplèndid color en technicolor.

La vall sagrada

Categoria:


Ja són 5 els volums de la sèrie El Escorpión que s'han editat a Espanya, una de les millors sèries d'aventures que s'han creat recentment, recuperant el millor del gènere de capa i espasa amb una ambientació magnífica. El darrer àlbum, titulat El valle sagrado, aporta poc a la història però ens ofereix una bona dosi d'acció per terres exòtiques, amb un Escorpí que cerca la veritable creu de sant Pere mentre els acòlits del Papa intenten donar-li caça. No passeu pena, els autors no intenten treure profit d'aquesta onada asfixiant d'hamburgueses de paper imprès que pretenen ser obres literàries. Aquí no hi ha més pretensió que la pura diversió. Per tant, una obra sincera.

Pasolargo

Categoria:


Han passat moltes coses des d'aquell llunyà 1992, un any que ens va embafar amb la parafèrnàlia imperial que va envoltar la celebració del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica per part dels europeus. En aquell temps feia el primer cicle de carrera i, casualitats de la vida, tenia una assignatura anomenada «Història moderna», que comprenia un període d'uns quants segles en el qual estava inclosa aquesta data tan important pel nacionalisme castellà (sí, aquell que no es reconeix a sí mateix). Era una ocasió per plantejar el tema des d'una perspectiva crítica madura i progressista, per qualque cosa estàvem a la universitat, però el professor titular de l'assignatura era una cosa així com president de la comissió balear per a la celebració d'aquest quinquentenari i anava fora corda, amb un discurs que per res es podia considerar alternatiu. Era més del mateix, propaganda barroera sobre un esdeveniment que va succeir, i per això ha de ser recordat, però que crec que no es pot celebrar per tot el que va suposar per a les cultures i les societats ameríndies, entre altres molts de motius. Després d'algunes classes desaprofitades vaig fer el pensament de no tornar-hi i estudiar pel meu compte. Però tot això ho deia per fer notar que va ser una ocasió desaprofitada per fer una mínima reflexió sobre un esdeveniment tan rellevant. Hi va haver molta de gent que es va enriquir a costa d'aquesta celebració i el món del còmic també va rebre la seva injecció de doblers, amb projectes com «Relatos del Nuevo Mundo» de Planeta DeAgostini i Sociedad Estatal Quinto Centenario.

No hagués estat mala idea que algú es recordàs llavors d'una obra menor que va ser serialitzada l'any 1978 en una publicació asturiana anomenada Espolique, amb guió d'en Francisco "Efepé" Pérez Navarro i en Jan, titulada Pasolargo. Originalment en blanc i negre va tenir una repercussió mínima degut ser difosa mitjançant un canal tan restringit. Han hagut de passar gairebé tres dècades fins que s'ha fet justícia a aquesta obra amb una edició integral acolorida expressament a càrrec de l'editorial La Colla de la Pessigolla. El producte no pot ser més atractiu tot i que li faria falta una portada d'en Jan en comptes de la d'un Sempere intentant emular el dibuix del gran mestre. Els seus autors no són dos desconeguts: n'Efepé va ser en el seu moment un dels guionistes més irreverends del panorama espanyol i avui dia es dedica a l'edició i la traducció de còmics. Per altra banda, en Jan és segurament l'autor més important que hi ha actualment a Espanya, per sobre del ja sobrevalorat Carlos Giménez i, evidentment a anys llum d'un Ibáñez que ja fa dècades que ha arribat a un carreró sense sortida. Aïllat del món degut a la seva profunda sordera, en Jan és un autor esquerrà que viu el seu crepuscle creatiu amb dignitat, deixant per a la posteritat joies com «Los cabecicubos». A «Pasolargo» ambdós autors hi intenten conjugar l'humor bla amb l'humor àcid de la ironia sense que el resultat sigui una obra perfecta. Així i tot és lloable atrevir-se a fer un còmic com aquest en plena obscuritat política perquè ofereix una visió de l'època dels conquistadors gens caramel·lada. La conclusió és que els castellans primer, i després tots els altres, anàren a l'altra ribera de l'Atlàntic a saquejar. Pura i simplement a robar. Això sí, amb un embolcall pudent de grans ideals civilitzadors i evangelitzadors que ni ells mateixos es creien. El tema dóna molt de sí i crec que el desaprofiten. N'Efepé no desplega ni la meitat de la seva mala òstia i en Jan es recrea deliciosament amb els detalls sense deixar de banda la seva gran capacitat narrativa. D'aquesta forma les possibles mancances del guió minven i tot plegat fa d'aquest àlbum una obra atemporal, de lectura obligatòria per fugir del que en Chomsky anomena "pensament pensable". Una altra vegada el còmic va contracorrent.