19 de desembre 2005

Un lloc solitari per morir

Categoria:

Després d'una llarga pausa en la que s'han anat acumulant sense pietat una mala fi de lliuraments del col·leccionable Batman, coment el número 7, que tanca l'arc argumental Año III. En una altra entrada ja vaig dir que no veia massa sentit a l'associació d'un nom tan cridaner i una història tan magre i tan mal dibuixada en no ser per servir de reclam comercial. Al manco ens ha servit per conèixer una mica més la relació d'en Batman amb alguns dels Robin que han batallat al seu costat, especialment amb el que ja adult s'ha convertit en Nightwing.

Acte seguit comença un nou arc argumental que es titula Un lugar solitario para morir. S'insisteix en la figura del primer Robin, que realment nom Dick Grayson, i la història presenta una major riquesa argumental, cosa que s'agraeix. Se suposa que són els herois Marvel els que tenen lluites internes però aquí els nostres protagonistes no es queden curts. Estam a punt d'assistir a l'enfonsament del nostre superheroi.

Més guerres clon

Categoria:

El quart volum de Clone Wars Adventures presenta l'agradable novetat d'un paper més bo que permet una impressió de colors més viva. A l'interior hi trobam més del mateix: 4 històries curtes ambientades en diferents escenaris de les guerres clon. Els guions són bastant irregulars: des de la beneitura de la primera història, titulada Another Fine Mess i protagonitzada per la parella d'androides més famosa de tots els temps, a la més interessant The Brink, protagonitzada per n'Anakin. També és curiosa la darrera, titulada Descend, ambientada a Kashyyykk en un moment que els soldats de la república estan obeint el terrible Ordre 66.

El dibuix de les tres històries manté la línia oberta per la sèrie d'animació Clone Wars a excepció de la tercera història. A mi personalment m'agrada molt aquest estil i crec que aquesta sèrie, no editada a Espanya, és una molt bona manera d'entrar en la lectura de còmics en anglès.

18 de desembre 2005

MW

Categoria:

A vegades es recorr a les entrevistes telegràfiques, amb moltes qüestions que s'han de contestar amb un o dos mots. Aquest tipus de gènere m'agrada molt perquè sovint pot dir-nos més de l'entrevistat que no una interviu més convencional. Consider que l'art d'entrevistar és una proesa molt difícil de realitzar amb dignitat perquè s'han de tenir en compte un caramull de coses: l'entrevistador ha de saber molt de l'entrevistat però no ha de parlar més que ell (lamentable l'entrevistador que cerca el seu lluïment. Les entrevistes són per a què s'expliqui l'entrevistat, no qui les fa), ha d'evitar caure en el tòpic fàcil i ha d'intentar cercar les pessigolles a l'entrevistat sense caure en el mal gust ni en l'acorralament. Si em fessin una improbable entrevista telegràfica demanant-me coses interessants sobre el còmic diria que el millor autor de còmic és n'Osamu Tezuka, un autor que descobrírem alguns anys després de la seva mort gràcies a sèries com Black Jack o Adolf. La primera la va treure Glénat sense que fos un èxit de públic (tot i que fa uns 12 anys que va aparèixer encara és relativament fàcil trobar-la, i això que consta d'una dotzena de volums). La segona va ser per gentilesa de Planeta DeAgostini i va significar molt per a lectors com jo que no ens atreien els productes de paper imprès japonesos que arribaven sota l'ombra de Bola de Drac. Això era una cosa nova, no tan sols per al manga sinó per al còmic que estàvem acostumats a llegir. De llavors ençà qui ha pogut ha anat traduint material d'en Tezuka, que molta de gent com jo hem arreplegat i llegit àvidament per no fer altra cosa que arribar a la conclusió que efectivament és el geni del còmic de tots els temps.

Un autor molt singular perquè va deixar la seva professió de cirurgià per dedicar-se totalment a la producció de còmics i d'anime. Tocant tots els gèneres imaginables i creant-ne o perfeccionant-ne molts d'ells. Des de còmic per a nines fins a obres inclassificables com Fénix, tot el que ens ha arribat d'aquest home és senzillament meravellós. Fa poc Planeta DeAgostini va treure en un sol volum un dels títols més obscurs d'en Tezuka: MW. Gairebé sis-centes pàgines amb una història molt atrevida que segurament no es pot considerar una de les grans obres seves però que té una qualitat argumental i narrativa indiscutible. S'ha de tenir en compte que aquí ens han anat arribant les seves obres sense l'ordre d'aparició a Japó i davant la lectura de les primeres pàgines d'un nou títol seu les expectatives són massa altes. En aquesta ocasió el protagonista és un jove afectat per un gas tòxic militar que vol acabar amb la humanitat abans de morir-se. Sona tòpic però si per enmig hi ficam una relació carnal tortuosa amb un capellà catòlic i l'ingredient essencial en tota l'obra tezukiana, les relacions humanes, la cosa va agafant molt d'interès. És una obra molt arriscada que en algunes ocasions no acaba d'encaixar tots els elements en joc, i el final és una mica decebedor donades les premisses. Això és tot? Mentre, però, no ens n'adonam que hem estat llegint sis-centes pàgines sense respirar, i que aquest és un dels centenars de títols que aquest home va treure durant la seva vida.

A MW hi trobam molta mala llet sense massa explicació. Se'ns suggereix perquè en Yûki és tan cruel però en cap moment s'atura l'acció per contar-nos les misèries de la seva vida. Això és una mostra de la intel·ligència. El tema no és l'argument, sinó la corrupció de la classe política japonesa, venuda als EUA després de la II Guerra Mundial. Les acusacions hi són però de forma implícita, i el registre emprat no és en absolut epopeic (cap obra d'en Tezuka és èpica). Sempre parteix de la insignificància de la vida humana en l'espai temporal i geogràfic. No som més importants que un brot d'ametler i el temps fa oblidar qualsevol persona. Uns són oblidats més prest i uns altres més tard.

16 de desembre 2005

L'informe Jason Fly

Categoria:

El protagonista, que anomenam XIII perquè encara no està clar quin és el seu veritable nom, segueix visquent a Greenfalls per descobrir més del seu passat. Un poble que pareix acollidor però que ben aviat resulta claustrofòbic. La tinent Jones (quina dona més tremenda!) segueix intentant ajudar en XIII amb molta de dedicació, fins al punt de no entretenir-se massa en pensar en ella mateixa. La trama es va enroscant sense que de moment guaiti la confusió que s'ha convertit en la principal crítica a la sèrie. Aquest és el sisè àlbum i actualment n'hi ha 17 i la sèrie no està tancada, així que la cosa es pot anar complicant molt més.

El llegat de Cthulhu

Categoria:

En jocs de cartes col·leccionables no tot és Magic: The Gathering. D'altres van apareixent i consolidant-se dins una marginalitat més que notable que no fa més que incrementar el seu interès. Un d'aquests jocs és La llamada de Cthulhu, que edita Edge Entertainment, i que està basat en l'obra d'en Lovecraft. De moment ha aparegut l'Edición Arcana i la primera expansió, titulada Las máscaras de Nyarlathotep. Un joc molt complet, senzill de manejar però amb moltes possibilitats estratègiques. Tot això ambientat en els anys 20-30, amb una atmosfera engrescadora.

Qui estigui interessat en saber més d'aquest joc pot posar-se en contacte amb el grup El llegat de Cthulhu, format per jugadors i col·leccionistes d'aquest joc de cartes tan apassionant.

L'ull del diable

Categoria:

Una altra de pirates. Aquesta de plantejament més tradicional, amb moltes escenes de canonades i abordatges. La història està estructurada a partir d'un flash-back que ens permet descobrir perquè el protagonista ha arribat a la situació d'estar presoner en una illa deserta i parlar amb un espantaocells. Però realment això és una coartada per presentar-nos una aventura amb un bon ritme El treball del dibuixant és molt bo, amb una planificació molt heterogènia que pretén accelerar o frenar l'acció. El color també és més que acceptable, tot i que no som molt partidari de les eines digitals per a aquest tipus de tasca. Així i tot he de dir que pels efectes d'explosions i dispars són bastant adequades però, com amb tota tecnologia nova, sempre correm el perill d'abusar-ne. No és el cas i particularment ho agraesc.

L'edició de Recerca Editorial és fantàstica, en format àlbum de tapa blana i solapes i paper i impressió boníssims, com ens tenen acostumats aquests manacorins amb les obres que editen. Un còmic que possiblement passarà massa desapercebut enmig de títols amb personatges i autors més coneguts.

Pots veure les cinc primeres pàgines aquí: 1, 2, 3, 4 i 5.

15 de desembre 2005

Olga

Categoria:

Amb una mica de retard comentaré el darrer volum publicat d'Isaac el pirata, la sèrie que actualitza el gènere d'aventures pirates. Un guió que no necessita una documentació molt precisa, cosa que demostra l'habilitat per plantejar un tema tan lluny cronològicament i geogràfica per un europeu tan jove com l'autor, i que es recolza en un dibuix molt esquemàtic que pareix més imprecís del que realment és.

N'Isaac continúa enrolat en la mar, lluny de la seva promesa, enmig d'un merder de violència i amor que el deixa una mica esgotat. Si cercau molta d'acció aquest no és el vostre còmic. Si cercau una història coherent, amb un fons i una progressió evolutiva dels personatges, no ho dubteu: llegiu-l'ho i quedareu satisfets.

Alcampo???

Categoria:

Acab de visitar el bloc A sueldo de Moscú i m'he trobat una fantàstica foto que algú ha fet en un establiment d'Alcampo. Volen guerra o senzillament tenen qualque cap de tenda que és cap-de-fava de bon de veres? Mmmm...


13 de desembre 2005

Paraula clau

Categoria:

Poc a poc Planeta DeAgostini va donant continuitat a les sèries de Vertigo que tenia encetades Norma. No som seguidor de gairebé cap, pero la qual cosa desconec el seu interès, però n'hi ha una que m'alegra veure-la inclosa dins el pla editorial de Planeta DeAgostini perquè és una de les més sòlides que ens arriben dels EUA: Y, el último hombre.

En el seu moment Norma ens va oferir uns quants recopilatoris dels primers arcs argumentals de la sèrie regular i ben aviat em vaig convertir en un fidel seguidor. El plantejament podria classificar-se com a ciència ficció en la vessant postnuclear però estalviant-nos els tòpics. La situació dramàtica en la que es mouen els protagonistes (més haviat hauria de dir les protagonistes) és fruit d'un enigma que costarà molt de resoldre. Per qualque motiu desconegut tots els animals mascles (inclosos els homes, els més animals de tots) es moren, quedant només les femelles. Ben aviat descobrim que de forma encara inexplicable un humà, en Yorick, i la seva mascota, un simi mascle, sobreviuen a l'holocaust. I al mateix temps assistim a l'adaptació d'un món creat durant segles a partir del poder masculí a la manera de funcionar femenina.

El guionista no cau en la temptació de fer cap casta de pamfletarisme sobre el masclisme o el feminisme. Els personatges, abans que res, són éssers humans que volen sobreviure com a individus o com a espècie. I precisament aquesta divergència crea uns conflictes que número rere número van en augment.

En aquest volum, el primer de la nova etapa editorial i que es titula Palabra clave, la situació ja està molt emmerdada i el teixit de la trama ja és suficientment complex com per deixar fora de joc els nous lectors. Es fa necessari haver seguir la sèrie en l'etapa Norma per gaudir del que per a mi és el millor arc argumental publicat a Espanya fins el dia d'avui. Un volum que inclou 6 còmic books de ritme trepidant. Alerta a agafar massa afecte a algun dels personatges perquè fins al final no arribes a saber qui sobreviurà. Indiscutiblement recomanable.

12 de desembre 2005

Novetats de Dibbuks per a desembre

L'editorial madrilenya Dibbuks ens fa arribar uns pdf amb informació sobre les novetats que sortiran al llarg d'aquest mes.

La chica perdida

Autor: Nabiel Kanan

96 pàg. en blanc i negre. 10 €.

Na Beth és una al·lota jove que coneix una al·lota més gran que ella. Aquesta és d'esperit lliure, misteriosa, fins i tot perillosa, que es mostra davant na Beth com qualcú alhora fascinant i esquiva.

L'editorial té previst treure dues obres més d'aquest autor britànic al llarg de 2006.

Henri. Hijo de sus padres

Autor: Jean-Marc Mathis

52 pàg. en blanc i negre. 10 €.

Una infància en un poble del massís del Vosgo, en els anys 70. Un pare picapedrer, una mare mestresa de casa, una família numerosa. Un nin amb somnis, que juga amb Lego, que té ganes de fer-se major però no massa ràpid.

Dani & Co. Juntos y revueltos

Autor: LuisD

48 pàgines a color. 12 €.

En Dani és un nin amb molta imaginació. El seu món està format pels seus pares i els companys de l'escola. Com molts d'infants, en Dani té un amic imaginari, en Floppy, que té poders increïbles, com volar, desaparèixer, tornar gros o petit... i una enorme capacitat per ficar-se en embulls. A la fi en Dani té l'amic que sempre ha volgut tenir, però què passa quan els seus pares descobreixen les entremeliadures del seu amic imaginari? Un còmic infantil per llegir a partir dels 5 anys.

V de Vendetta

Categoria:

El títol d'aquesta entrada segurament no et diu res però d'aquí poc qualsevol persona que estigui una mica al dia de les estrenes cinematogràfiques sabrà que és el nom d'una pel·lícula. Però abans que això passi m'agradaria parlar una mica del còmic que l'ha inspirada. Un còmic dels darrers anys de la guerra freda que la desapareguda editorial Zinco va editar en format còmic book 1989. L'edició original havia aparegut un any abans però la seva gestació datava de principis de la dècada. Alan Moore va començar a guionitzar aquesta sèrie de 10 còmic books l'any 1981 però no va ser fins després de l'èxit mundial de Watchmen que va poder acabar-la, juntament amb el dibuixant David Lloyd. El mes passat Planeta DeAgostini va aprofitar la conjuntura per reeditar aquesta obra en un sol tom de tapa dura i de dimensions més grans que l'original. Així torna a estar a l'abast un còmic imprescindible que feia molt de temps ningú no en sentia parlar.

La història succeeix entre 1997 i 1998, després de la III Guerra Mundial, en la que s'han utilitzat armes atòmiques. Gran Bretanya és un país amb un govern feixista que controla la població i contesta amb duresa qualsevol acte o pensament que discuteixi l'statu quo. En aquesta situació apareix un misteriós i solitari personatge emmascarat a l'estil d'en Guy Fawkes, un britànic que l'any 1605 va intentar cremar el parlament en protesta per les restriccions contra els catòlics. El protagonista, que es fa dir V, aparentment és un terrorista que colpeja el règim polític però a mesura que transcorre la història, i amb l'ajuda de la protagonista femenina, una al·lota que nom Evey, descobrim que es tracta d'una venjança molt ben planejada contra els qui anys enrere cometeren unes grans atrocitats en un camp de concentració.

El dibuix d'en Lloyd ha envellit amb el pas dels anys però encara és adient a la història d'en Moore. Pel que fa al guió es fa obligada una comparació amb Watchmen. V de Vendetta té un missatge clar de cognotacions directament anarquistes. De fet, aquest concepte surt al llarg de l'obra. El posicionament del lector és unifocal, és a dir necessàriament en el bàndol dels bons, que són n'V i n'Evey, mentre que Watchmen té una lectura més polifocal i no té un missatge tan evident. És per això que, tot i estar davant un molt bon tebeo, no arriba a la mestria de la sèrie dels vigilants. El mateix Moore no acaba d'estar totalment satisfet i la troba descompensada: massa pretensiosa pel resultat obtingut. El plantejament és molt interessant sense ser original, el protagonista és d'un carisma indiscutible, la història està plena de tots aquells elements que Moore vol fer encaixar, la trama és claustrofòbica... però no acaba de ser rodona. No es pot dir que és immillorable.

Jo consider aquesta obra un rodatge previ a la gran obra de Moore. Aquí assaja molts dels recursos que converteixen Watchmen en irrepetible, convertint-se en la filla menys aplicada.

No voldria, però, que ningú es pensàs que estic comentant un còmic magre. En termes absoluts es pot considerar una obra mestra, molt per sobre de la mitjana de qualitat. Li han passat sense pietat els anys per damunt però la seva lectura segueix enganxant. Els carronyers de Hollywood fa estona que la festejaven i finalment ha caigut, a pesar del seu autor, que no ha tengut gens de sort en les adaptacions d'altres obres seves (From Hell i League of Extraordinary Gentlemen). Dos desastres que segurament no evitaran el tercer. L'anunci de la pel·lícula, molt videocliper, alterna les imatges d'un V molt ben aconseguit amb plans i plans plens de soldats que corren per totes bandes. Em fa sospitar que tornarem a estar davant una adaptació magra que pot funcionar com a pel·lícula de consum i ja està. Per si un cas ja recoman gastar els 18 € que val el còmic. Més o menys el que valen dos combos. És més alternatiu. Més minoritari. Més de "som un ésser humà, però dels altres".

09 de desembre 2005

300

Categoria:

Hi ha còmics que impressionen positivament la primera vegada que els llegeixes però no aguanten bé el pas del temps. Per qualque algún motiu els falta l'alè vital i caduquen sense remei. Altres, per altra banda, envelleixen molt bé i es poden llegir tantes vegades com es vulgui i a cada lectura ens apassionen més. En algunes ocasions, aquests tebeos solen estar fets per artistes que han aportat quelcom rellevant a la història del còmic. Amb cinc anys acabats de complir, la secció La maquinació temerària, del Diari de Balears, ha estat (i esper que per molt de temps) una passarel·la per on han desfilat més de dos-cents quaranta còmics de tot tipus de gènere i d'autor. Alguns d'ells han estat assidus, com n'Alan Moore, en Richard Corben, En David Mazzucchelli, n'Enki Bilal, en Max, en Carlos Giménez o en Moebius, alguns dels convidats més regulars d'aquesta columna, pel que representen no ja dins el còmic sinó dins la cultura i l'art en general. Avui recuperam la lectura d'una obra d'un dels grans, un autor que mai no deixa indiferent, que malgrat la seva madura joventut, té l'honor de ser un dels principals investigadors i renovadors del llenguatge del novè art: en Frank Miller.

L'obra que ens ocupa marca una inflexió important en la trajectòria artística de l'autor ianqui. Després de tenir-nos acostumats al sintetisme contrastat de la sèrie Sin City, en la que combinava uns guions de gènere negre rotunds i punyents amb unes planxes en les que les mitges tintes desapareixien per donar lloc a un dibuix polaritzat, de grans masses blanques juxtaposades amb altres de completament negres ens va sorprendre amb una obra d'inspiració històrica: 300.

El tema de 300 és el que sempre converteix en còmic en Miller: una persona amb uns ideals tant ferms com purs consent donar-ho tot per mantenir-los intactes fins a la mort. En aquest cas el protagonista és en Lleònides, el rei de l'Esparta del 480 aC, que amb l'ajuda de la seva guàrdia de 300 soldats emprèn la impossible tasca de frenar l'avanç de l'exèrcit persa liderat pel rei Jerjes. Saben que moriran tots abans de poder canviar mínimament el curs de la història però així i tot no s'acovarden. Això i altres coses com les abundants llicències històriques, arqueològiques i antropològiques han fet que aquesta obra desperti sentiments oposats: des del rebuig total per part dels incontentables gourmets que pretenen un avorrit rigor en els detalls fins al més gran entusiasme degut a les virtuts que es poden trobar a cada pàgina d'aquest llibre.
En Miller va voler fer una història de contrastos (com sempre fa), en la que s'enfronten dues maneres diferents d'entendre la vida o, en aquest cas, la guerra. Els espartans són presentats com un poble auster -van nus amb una capa vermella, una llança i un casc-, disciplinat i cruel però noble de valors, mentre que els perses són mostrats com a nou rics de mal gust, amb unes voluptuoses vestimentes, unes fletxes absurdament plenes de puntes i un aspecte negroide, amb un rei jove, cap pelat, que gairebé només va vestit amb centenars de piercings que el decoren d'una forma tan poc pràctica com ostentosa. A mi més igual que tot això no tengui cap rigor històric perquè crec haver captat la intenció de l'autor: contraposar dues cultures que no tenen gairebé cap nexe d'unió, que xoquen necessàriament en una lluita de la que només sortirà victoriós qui tengui més poder econòmic i més ambicions.

Si a tot això hi afegim una planificació en doble pàgina, que permet aprofitar la grandesa del format panoràmic per recrear cadascuna de les accions espartanes i perses, i el color de la dona d'en Miller, la sempre excel·lent Lyn Varley, tenim una d'aquelles obres imprescindibles, que l'any 1999 va ser reconeguda amb el premi Harvey a la millor sèrie i al millor color, i amb el cobdiciat premi Eisner a la millor sèrie limitada, el millor autor complet i també al millor color.

05 de desembre 2005

Cretino #14

Categoria:

Amb un poc de retard faig ressò de l'aparició de la revista Cretino número 14 dedicat als idiotes. Temes com Gran Hermano, Bisbal, Bustamante, futbol, la premsa del cor, els politons, l'Hereva... tot això i més en 84 pàgines. Com sempre, aquesta revista ve amb un suplement, en aquesta ocasió un tebeo d'en Davín titulat Las Fuenlabrápidas.

Si no trobes aquesta publicació en el teu quiosc pots demanar-la a l'editor, David C.

Homunculus #2

Categoria:

Efectivament aquest segon volum del manga editat per Ponent Mon confirma que estam davant d'una sèrie d'un autor que té qualque cosa a dir. N'Hideo Yamamoto ens va obrint les portes de la percepció a través de la història d'en Susumu. És d'agrair que no s'insisteixi massa en el tema de la trepanació perquè ja s'havia tocat suficientment en el primer número. A partir d'ara acompanyam en Susumu per un camí desconcertant d'imprevisible final.

El dibuix tan peculiar (no és tan convencional com pot parèixer a simple vista) és molt adequat a una història que pretén rompre els límits entre el possible i l'impossible.

01 de desembre 2005

Novetats de Ponent Mon per a desembre

Categoria:

Japón

17 autors - 256 pàgines - PVP 16,00 €.

17 x 24 cm amb solapes - Data d'aparició: 5/12/2005

17 autors (9 francesos o francòfons i 8 japonesos o residents a Japó) reunits en un sol llibre, una col·lecció d'històries curtes realitzades amb total llibertat per descriure Japó. Amb aquest objectiu, cada un dels autors francesos va passar dues setmanes en una ciutat diferent de Japó per produir des d'allà les seves obres.

Els autors japonesos parlen del seu poble natal o del seu lloc de residència en una sèrie de relats originals plens de sorpreses que ofereixen una imatge mai vista de Japó.

Col·laboren (per ordre alfabètic) : Moyoko Anno, Aurélia Aurita, Frédéric Boilet, Nicolas de Crécy, Étienne Davodeau, Little Fish, Emmanuel Guibert, Kazuichi Hanawa, Daisuke Igarashi, Taiyo Matsumoto, Fabrice Neaud, Benoît Peeters, David Prudhomme, François Schuiten, Joann Sfar, Kan Takahama i Jirô Taniguchi.

La época de Botchan #4

144 pàgines - 15 x 21 cm con solapas - PVP: 10,00€ - Data d'aparició: 5/12/2005

En Jirô Taniguchi (Barrio Lejano, El olmo del Cáucaso) uneix el seu talent a un sòlid guió d'en Natsuo Sekikawa per presentar-nos amb La época de Botchan un fresc de la societat japonesa de finals de l'era Meiji, quan el país començava la seva obertura a Occident.

L'escriptor Sôseki Natsume, que sofreix una neurosi degut al xoc cultural, conceb com a resposta als reptes del seu temps el que serà la seva nova novel·la, Botchan.