29 d’abril 2006

La mala gent

Categoria:

A França el moviment sindical i polític esquerrà de la segona meitat del segle XX va anar lligat a l'associacionisme juvenil catòlic. Els joves francesos dels anys cinquanta que s'enfrontaven per primera vegada a la vida adulta descobrien unes condicions de treball molt precàries, i la situació s'agreujava com més a la part forana vivien, perquè aquell era feu de tradicions ancestrals i aparentment inamovibles potenciades interessadament pel matrimoni de conveniència entre església catòlica i patronal. Curiosament va ser al mateix si de la institució religiosa que va néixer la possibilitat de canvi, i això va succeir d'una forma prou espontània com per responsabilitzar als roigs, els eterns dolents, de pertorbar la pau eterna. A Espanya això no va ser ben bé així, tot i que és vera que hi va haver sectors religiosos que afavoriren una lluita democràtica pacífica. Era necessari que la nova esquerra francesa sorgís del si del catolicisme? Segurament no, però segons Étienne Davodeau, així va ser.

La mala gente és la primera obra llarga que es publica a Espanya, a càrrec de Ponent Mon, i en ella l'autor repassa el sindicalisme francès dels darrers cinquanta anys de la mà de dos testimonis: els seus propis pares. El format narratiu és si fa no fa semblant al de Maus, d'Art Spiegelment. El mateix autor apareix en el còmic entrevistant de forma informal els seus pares sobre les seves vivències anys enrere. Però la similitud acaba aquí. Maus tracta un tema unànimement considerat com a greu i majúscul: l'holocaust nazi. Premis i premis. La mala gente tracta un tema considerat més subjectiu: la lluita de la classe obrera per aconseguir una societat més justa. Aquí és parla de socialisme, no de comunisme ni d'altres ideologies considerades com a apocalíptiques. I pel que pareix fent la ruta de blocs imprescindibles el debat entre els lectors no ha estat aquest, sinó si a Espanya l'església catòlica també tenir un paper semblant al que es retrata en el còmic. Trob molt més interessant analitzar el nom del tebeo: la mala gent. I de subtítol "una història de militants". Crec que en el títol apareix el posicionament de Davodeau que tants i tants lectors han trobat a faltar a l'obra, que ha arribat a ser definida com a objectiva. La portada no pot ser més clarificadora: el títol apareix en lletres vermelles (roges) enmig del dibuix d'una església i una fàbrica. Qui romp l'equilibri entre el poder religiós i el poder econòmic és el poble, l'obrer. Crec que amb aquest pòrtic a la seva obra Davodeau es pot permetre ser suau, però així i tot no ho és tant com pareix, el que passa és que suggereix més que explica. Sabem que és laïcista i que des de petit no va trobar sentit al sopor religiós però en cap moment aprofita per fer pamfletisme de la seva opció vital. L'objectiu no és aquest sinó culminar la lluita que els seus pares varen emprendre contant la seva història, això sí, deixant a l'aire indicis del dubte que té sobre la imprescindibilitat de l'església catòlica en tot aquest moviment.

Estam davant una història de personatges anònims que canviaven la política sense ser-ne conscients i, per tant, sense l'epicisme cansat de la historiografia convencional. Si aquell rei va ser coronat tal dia o aquell altre va matar accidentalment el seu germà no toca interessar a ningú. En canvi per què hi ha ensenyament públic, vacances pagades, subsidi d'atur o 8 hores laborals hauria d'interessar a la classe treballadora que, per definició, és la majoria. Però qualque cosa passa...

El dibuix no és en absolut espectacular i es podria considerar un manifest a favor del sistema tradicional de creació de còmics. Ostenta el seu caràcter manual fins i tot en el contorn de les vinyetes, i el blanc i negre està matisat amb una gamma de grisos aquarel·lístics fantàstica.

28 d’abril 2006

Rebel·lió: Cruïlles

Categoria:

Dark Horse ja ha començat a publicar les noves sèries de Star Wars. La pel·lícula La Venjança dels Sith ha marcat un punt d'inflexió en l'univers creat per en George Lucas i els seus col·laboradors. Les sèries regulars que existien fins fa poc, Star Wars Republic i Star Wars Empire varen arribar a un cul-de-sac (especialment la primera, ambientada en l'era republicana) i la decisió de tancar-les em pareix una bona idea. Així s'acaba un cicle i comença un altre que promet ser molt interessant. De moment estan previstes tres sèries regulars ambientades en 3 èpoques diferents:
  • Star Wars Knights of the Old Republic. Com el seu nom indica el període narrat en aquesta sèrie serà l'Antiga República (25000-1000 anys abans de la batalla de Yavin).
  • Star Wars Rebellion. El seu nom també és molt clarificador: estarà ambientada en el període de la rebel·lió contra l'Imperi (1-5 anys després de la batalla de Yavin).
  • Star Wars Legacy. Ambientada en el futur, a centenars d'anys de l'època d'en Luke, en Han, na Leia i en Chewie.
De tot això, com dic, ja ha començat a sortir cosa, i he llegit el número 0 de Star Wars Rebellion, tan sols unes quantes pàgines que ni tan sols estan guionitzades i dibuixades pels que seran els creadors de la sèrie regular. Aparentment ens diu poca cosa del que s'esdevindrà en números posteriors però ja veiem en Darth Vader que comença la recerca dels principals líders rebels, especialment en Luke. Un dels principals atractius és l'ambientació: edificis, naus, androides, uniformes...

De moment l'única manera de gaudir dels còmics de Star Wars és amb l'edició original americana.

Les dues primeres pàgines de mostra:

Novetats de Dibbuks per a maig

Categoria:

Seres extraordinarios

Autor: Tino Gatagán.

24x26 cm. 64 pàgines a color enquadernades en rústica amb solapes. 20 €.

En Tino gatagán ha estat un representant fecund del millor art dels il·lustradors del llibre modern. Aquesta obra és una recopilació de les seves excel·lents il·lustracions, un homenatge pòstum a un creador magnífic.

50 años no es nada

Autors: Juan Luis Iglesias i Olga Carmona Peral.

17x24 cm. 64 pàgines en blanc i negre encuadernades en rústica. 8 €.

Es pot ser un desertor sense ser un soldat? es pot escapar per un camí pintat en la paret? una anomalia cardíaca pot actuar d'oracle? pentura les flors poden enderrocar un dictador? pot una dona quedar embarassada fent un pastís? existeixen els tabuons? per a què voldria qualcú viure cinquanta anys més?

N'Olga Carmona va publicar Probabilidades l'any 2004 per a Recerca Editorial i no s'ha aturat de col·laborar amb historietes curtes en revistes com Dos Veces Breve, Círculos Concéntricos i Ali ya no vive aquí de Producciones Indecentes.

En José Luis Iglesias no s'ha aturat d'escriure guions de còmic. Aquest és el seu primer gran projecte professional que veu la llum.

Dámsmitt

Autors: Kike Benlloch i Manel Cráneo.

17x24 cm. 64 pàgines en bitò enquadernades en rústica. 10 €.

Aquest còmic conta la història de dos companys de treball a Correus, les seves vides familiars i els secrets que oculten i que acabaran per sortir amb dramàtiques conseqüències. Misteri i suspens, relacions humanes, interessos polítics i la vida 'una gran metròpoli s'hi donen la mà.

Duu un apèndix amb documents d'època i il·lustracions. Es presenta amb un pròleg escrit per en Jason Lutes.

Las arenas del tiempo T1. La momia sin ojos

Autors: Lorenzo F. Díaz, Francisco Naranjo i Ricardo Machuca.

24x32 cm. 48 pàgines en color enquadernades en cartoné al crom. 12 €.

Una sèrie ambientada en els anys 30 del segle XX i en el II mil·leni aC. Mòmies, piràmides, historiadors, aristòcrates...

26 d’abril 2006

Novetats de Saure per al mes d'abril

Categoria:

Un bus en Alabama

13 €.

Autors: Jean François Saure i Sandro García.

III Premi Fernando Buesa.

Un home només pot guanyar-se la llibertat quan sap concedir-la als altres.


Qué tonto eres Pirata

15 €.

Autor: José A. Lopetegui.

El que no entenc, Pirata, és com poden suspendre't en matemàtiques, amb els teus coneixements del tema i el teu domini del sistema binari perquè... només treus zeros i uns!

25 d’abril 2006

Topolino

Categoria:

El friquisme, en l'àmbit que toca aquesta columna, és la denominació de tota una sèrie de característiques que reuneixen, generalment de forma parcial, alguns membres d'aquesta insigne societat. Sol ser un fenomen de gent adulta i de sexe masculí, tot i que hi ha excepcions notables. El friqui és aquell que dedica el seu temps lliure a les seves aficions, generalment marginals des del punt de vista majoritari. Aquestes aficions poden ser molt diverses, però poquíssimes vegades formen part del gruix majoritari de preferències generals. El friqui és un amant de la cultura popular del segle XX i es va submergir en la mundialització molt abans dels qui ara n'abanderen el lideratge. És col·leccionista, arqueòleg i cercador de tresors, i adora Internet com el déu que fa possible l'impossible. Sol ser reservat durant gran part del dia perquè els seus interessos no troben rebot en ningú amb qui conviu a la feina. Parlar del temps o de la darrera notícia groga apareguda en el periòdic gratuït no li diu res, en canvi pot passar-se hores conversant amb gent de la seva espècie cultural. No li interessa res del que els poders fàctics insisteixen en imposar perquè coneix perfectament els canals d'informació dels seus temes. Molts podrien pensar que el friqui es coneix pel seu aspecte físic però és una equivocació. El friquisme no és una actitud: és una forma de ser, pacífica i inofensiva. Una fantàstica forma de viure la vida.

Un dels friquis més antics de la nostra cultura és Alfons Figueres i Fontanals, nascut l'any 1922. Per generació es pot enquadrar en l'Escola Bruguera, però des de sempre es va distanciar dels seus col·legues, sobretot pel que fa a la temàtica. Com a col·leccionista, teòric, fanzinista, realitzador pornofílmic i historietista ha estat molt prolífic. Com a comiquer passarà a la història del mitjà per ser el creador de Topolino, una sèrie inconnexa que durant els anys setanta va aparèixer en lliuraments de dues o tres pàgines en la revista Super Mortadelo i altres publicacions semblants. Qui en aquells temps consumíem aquest tipus de paper recordam amb enyorança les aventures tronadíssimes d'aquest home petit i del seu company Colodión. Per això ha estat un encert per part d'Astiberri l'edició d'un àlbum recopilatori titulat Topolino, el último héroe, amb un esplèndid i clarificador pròleg del teòric Antoni Guiral, on repassa la trajectòria vital i creativa d'aquest home de 84 anys.


Figueras va crear Topolino per divertir-se a l'hora que retia homenatge a pel·lícules i novel·les nord-americanes de sèrie B. Això ho pot notar algú que estigui una mica al dia dels motors d'aquestes manifestacions culturals. Així i tot, qui no ho controli, pot passar-s'ho molt bé llegint aquestes històries curtes d'esquema repetitiu però amb una varietat il·limitada de desenvolupaments. La gran troballa d'aquest còmic és, evidentment, el facinerós, anomenat Doctor Siniestro. Ni Figueras ens planteja les motivacions de les malifetes d'aquest personatge o les de Topolino per neutralitzar-les ni necessitam saberles. L'important és l'acció i, sobretot, el desplegament d'artefactes de tot tipus: un armari que és una màquina del temps, androides grotescs, canons làser, dirigibles, autòmats mecànics o plens d'aire, ... la imaginació de Figueras no es pot qüestionar, com tampoc no es pot posar en dubte la seva erudició en aquest àmbit.

La factura del llibre no pot ser més deliciosa: pàgines de gran format amb paper gruixat que realça el dibuix, en blanc i negre, tot i que originalment estava acolorit de forma desastrosa; i la retolació mecànica de Bruguera també ha estat substituïda per una més respectuosa amb l'autor i la seva obra. Topolino, el último héroe és un còmic per a nostàlgics, però també per a gent de ment desperta que vulgui endinsar-se en un dels mons sense continuïtat ni resposta que Figueras va crear.

Unes quantes pàgines d'exemple:

24 d’abril 2006

L'anell de la veritat

Categoria:

La sèrie V, el último hombre s'ha convertit en una de les fites editorials més interessants. Començada a editar a Espanya per Norma, Planeta DeAgostini va tenir la sàvia idea de continuar allà on ho havia deixat l'altra i de llavors ençà ha aparegut el material americà fins el número 31, tot i que aquí es publica en tom recopilatori dels arcs argumentals (per això cada un té un gruix i un preu diferent).

El darrer lliurament, titulat El anillo de la verdad, segueix donant voltes a una trama tan senzilla com intrigant: saber per què s'han mort tots els éssers vius que tenien el cromossoma Y i perquè en Yorick i la seva moneia Ampersand són l'excepció. En aquest arc argumental es fan revel·lacions importants que augmenten l'interès. És una història sense concessions guionístiques dibuixada magníficament per na Pia Guerra. Efectivament, el dibuix no és tan avorrit com pot parèixer en una primera fullejada.

23 d’abril 2006

Darreres novetats de Glénat

Categoria:

Aquí tens les darreres novetats de Glénat.

22 d’abril 2006

Dan Laxante

Categoria:

Per a mi Fermín Solís és el dibuixant espanyol més interessant del moment. M'agrada el seu estil gràfic i més m'agraden els seus guions. Autor desenfadat que observa la realitat i la converteix en motiu d'historieta. A més, essent tan prolífic, al cap de l'any s'han pogut llegir al manco dos o tres títols seus. Això sí, també canvia constantment d'editorial, per la qual cosa fer-li un seguiment efectiu és una mica complicat.

El darrer tebeo seu que m'ha caigut a les mans és Dan Laxante detective cotidiano, un còmic book en blanc i negre editat per l'Asociación Cultural Tebeo Vivo de Màlaga que segons pareix ja s'ha convertit en una raresa perquè només se n'han editat 500 exemplars. El contingut? Una meravella. Històries curtes que punyen en les debilitats de la societat postindustrial, tan absurda i avorrida, a través del detectiu Dan Laxante. És la primera vegada que llegesc un Fermín Solís tan breu i la veritat és que té molta força. Altament recomanable... si el trobes!

Una pàgina de mostra:

Com convertir-te en apòstata en una hora

Categoria:

La meva experiència ha estat a la diòcesi de Mallorca, però segurament a la resta el procés serà semblant.

En primer lloc has d'anar a la parròquia on et varen batejar i demanar un certificat de baptisme. Només has de dir l'any del bateig i el te fan en un moment de forma gratuïta. Si el mal és més gros i et vares confirmar o casar de forma catòlica per fer-te apòstata no és rellevant. Només interessa el baptisme. Juntament al certificat has de dur el DNI i una fotocòpia i una declaració d'apostasia. A mi em va anar fantàsticament bé aquesta:

DECLARACIÓ D'APOSTASIA

Al senyor Jesús Murgui, bisbe de la diòcesi de Mallorca.

Jo, Jaume Salvà i Lara, amb el DNI XXXXXXXX, major d'edat, nascut dia XX de XXXXX de XXXX i resident al carrer XXXXXX, XXXX, 07XX Palma (telèfons XXXXXXXXX i XXXXXXXXX), que segons em consta vaig ser batejat a XXXXXXX, pertanyent a la diòcesi indicada, actuant en nom i interès propi i trobant-me en ple ús de la meva lliure voluntat

MANIFEST

Primer.

Que, no havent trobat en el Dret Canònic un procediment per a la tramitació del present escrit, el dirigesc al bisbe diocesà per les consideracions següents:

Que el cànon 393 del Codi de Dret Canònic diu que “El bisbe diocesà representa la diòcesi en tots els negocis jurídics de la mateixa”.
Que el cànon 383.1 estableix que “En exercir la seva funció pastoral, el bisbe diocesà ha de mostrar-se sol·lícit amb tots els fidels que se li confien [...], així com amb qui s'hagin apartat de la pràctica de la religió”.

Segon.

Que en el seu moment vaig ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d'una decisió presa per altres persones sense que en aquell moment, a causa de la meva edat, hi intervengués de cap forma la participació de la meva pròpia voluntat, i sense que disposàs de llibertat ni consciència suficients per emetre un judici sobre les meves conviccions personals.

Tercer.

Que després d'haver meditat durant el temps suficient sobre el significat de la meva pertinença a la fe catòlica no trob cap motiu per continuar pertanyent a l'església catòlica, entrant la meva voluntat en contradicció amb l'adscripció a aquesta institució.

Quart.

Que la fidelitat a la meva pròpia consciència és un dret constitucional inalienable reconegut per la legislació mitjançant l'article 16 de la Constitució Espanyola, a la que cap entitat privada o pública pot oposar-se.

Cinquè.

Que, per tant, rebutjant totalment la fe catòlica, em consider apòstata, tal i com defineix el concepte d'apostasia el cànon 751 del Codi de Dret Canònic, per la qual cosa

SOL·LICIT

Primer.

La meva exclusió, a tots els efectes -fins i tot els estadístics-, del registre de persones batejades a la fe catòlica i el reconeixement de l'acte d'apostasia que per aquesta declaració exprés, fent ús del dret legítim a disposar lliurement de les meves conviccions morals, ètiques i religioses.

Segon.

La supressió de totes les meves dades personals de tots seus registres, inclosos els parroquials, en aplicació de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal.

Tercer.

El compliment per part de la seva institució de l'article 16 de la Secció Primera de la Constitució Espanyola, que diu que “Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”. El motiu d'aquesta declaració és totalment personal meva i només jo decidiré a qui o a qui no la faré pública.

Pos en el seu coneixement que em podria veure obligat a dur-lo a vós o als responsables parroquials als tribunals de justícia en el cas que aquestes dades siguin emprades en qualsevol sentit d'ara en endavant.

Palma, 6 de març de 2006

S'ha d'anar a l'antic seminari (carrer Seminari, 4 07001 Palma) i demanar per la cancelleria, que està al despatx 125 del primer pis. Allà t'atendrà una cancellera molt simpàtica. Li dius que hi vas a fer una declaració d'apostasia, li dones la documentació, ella llegiràla declaració i anotarà que et reafirmes en aquesta declaració davant d'ella... i ja està. En un mes podràs anar a la parròquia on et batejaren per comprovar que el rector hagi apuntat a les notes marginals que efectivament has renunciat a pertànyer a l'església catòlica. Tot això de forma discreta i ràpida.

19 d’abril 2006

Macanudo

Categoria:

Si assumim la història oficial del còmic com a convencionalisme, aquest art va néixer lligat a la premsa. La primera forma de còmic com a tal va ser la tira diària que va aparèixer als EUA a finals del segle XIX. Des d'aquells moments fins ara, aquest format ha estat una de les formes més populars del còmic perquè han anat inserides en publicacions generalistes, amb un públic ampli i majoritàriament poc interessat en el còmic en si. Més de cent anys han donat molts bons títols, des de The Yellow Kid fins a Zits, passant per fites importantíssimes com The Penauts i, molt especialment, Mafalda. He de confessar que som més fan de la nina argentina que dels al·lots nordamericans. Na Mafalda, amb menys deu anys de presència viva en la premsa diària, s'ha convertit en una icona incombustible i atemporal. Els seus acudits no han caducat i encara ara admiren els lectors nous i no tan nous i influeixen en altres autors. Sense moure'ns d'Argentina, parlarem d'un altre creador de tires diàries que, en molt poc temps, s'ha fet un nom gràcies a la genialitat que desprenen els seus acudits. A partir d'ell Argentina no és només en Quino i na Maitena. Hi hem d'afegir el Linier, un jove autor que ha il·lustrat publicacions argentines, franceses, brasileres, nordamericanes i espanyoles, però el seu reconeixement ha estat degut a la tira Macanudo que publica al diari La Nación des de 2002.


Tot i que té un bloc on va publicant una tira gairebé de forma diària, tenim ocasió de gaudir de les primeres 240 tires de la sèrie gràcies a l'edició en un volum per part de Random House Mondadori. La portada ja crida l'atenció, amb tota la seva extensió plena de ninots lletjos amb ganes acolorits suaument i parcialment tapats per una suposada etiqueta blanca que du inscrit el nom de l'autor i de la sèrie amb unes lletres informals. Un llibret de petites dimensions que convida a fullejar-lo, primer de forma superficialment, però els exquisits dibuixets que poblen les seves pàgines obliguen a deturar-se aquí i allà el temps just per confirmar-se que és compra segura.

En Linier parteix de la seva qualitat com a observador de la realitat humana per fer unes historietes que aparentment no tenen un fil conductor com podria ser un o més protagonistes. Tret d'algunes excepcions les tires són autònomes però amb la seva lectura cronològica veiem que segueixen unes pautes i que precisament de la repetició surt la ironia. És el cas clar del robot sensible, dels pingüins o dels fullets. S'ha dit que l'humor de Macanudo és absurd, però em pareix que senzillament sintetitza l'absurditat que envolta la vida humana en l'actualitat. Fins i tot les tires més absurdes no es poden posar devora coses que passen cíclicament en la vida real i que s'accepten amb una naturalitat que fa pell de gallina. I aquesta setmana que estam acabant va plena d'exemples.

Macanudo té força perquè té tendresa i contundència a parts iguals. L'objectiu d'en Liniers és semblant al d'en Quino amb els seus acudits que no són Mafalda: denunciar l'estupidesa humana. Però mentre en Quino no amaga la seva amargor de cà vell, en Liniers s'ho agafa més a broma, com si el fet de ser una persona lúcida no fos incompatible amb el bon humor interior. Qui vulgui riure sanament ho podrà fer, i qui a més vulgui trobar segones intencions en trobarà moltes.

El dibuix és senzillament sublim, com de cal·ligrafia tremolosa d'un infant que s'esforça en escriure el més clar i entenedor possible. La universalitat de la imatge té aquí un exemple prodigiós, acompanyat per un sentit de la narrativa i un ús dels recursos que ha arribat a arreplegar el novè art amb més de 100 anys d'existència que satisfan les expectatives més altes.

Macanudo és sens dubte una tira de premsa que no deixa indiferent, que diverteix i que a més fa pensar (hi ha tanta gent que creu que això és incompatible!). Sense cap dubte estam davant un dels grans còmics que aquest any s'editaran.

Battlestar Galactica en còmic

Categoria:

Dynamite Entertainment presenta una sèrie de còmic books basada en la nova sèrie de Battlestar Galactica. De moment està previst llançar el número 0 el mes de maig al preu de 25 centaus. Només s'ha fet pública la portada, que explota els encants de Número Sis.

El primer arc argumental s'enquadrarà en la meitat de la segona temporada de la sèrie televisiva. Galactica descobreix un grup de supervivents humans en una nau petita que està essent atacada pels cylons. El comandant Adama sospita que és una trampa cyló, però la presidenta Laura Roslin recorda que els Pergamins Sagrats contenen una antiga profecia que podria estar complint-se.

16 d’abril 2006

L'al·lota perduda

Categoria:

La primera que he pogut llegir d'en Nabiel Kanan és La chica perdida, editat fa poc per Dibbuks. Un còmic de 96 pàgines que ens endinsa en l'enigmàtica relació de na Beth i una al·lota una mica major que ella. Aquesta al·lota representa un model fascinant però perillós alhora, i na Beth haurà de fer front a sentiments contradictoris.

El dibuix és francament original avui dia perquè fuig dels principals corrents existents, tot i que s'emmarca dins un còmic europeu independent amb una línia molt anys seixanta.

Ana Juan

Categoria:

Segur que tots coneixeu el seu treball ja que segurament n'Ana Juan és probablement la il·lustradora espanyola més interessant, internacional i premiada de les darreres dècades.

Va començar publicant historietes i il·lustracions a la revista Madriz per després passar a la il·lustració de premsa, essent habituals les seves col·laboracions a El País, El País Semanal i La Revista d'El Mundo, a més de col·laborar esporàdicament en revistes com Woman, Geo o Altaïr. D'aquí va passar al mercat ianqui, essent en l'actualitat il·lustradora i portadista habitual del setmanari The New Yorker.

Publicacions com La Luna ayuda, El sombrerero de la calle Carretas o Amantes són alguns dels seus títols que han fet història en la il·lustració espanyola. I són igualment interessant treballs menys coneguts, com les il·lustracions de novel·les infantils i juvenils

El proper divendres dia 21 d'aabril a les 20.00 hores s'inaugura la primera exposició antològica del seu treball al Casal Solleric de Palma (planta baixa i entresòl), recollint il·lustracions i historietes de totes les seves èpoques, obra pictòrica, serigrafia i escultures.

14 d’abril 2006

Celebració

Categoria:

Molts d'anys estimada!!!


13 d’abril 2006

La torre de l'elefant i altres històries

Categoria:

Les reedicions s'han convertit en una constant del mercat del còmic a Espanya. Entre elles sens dubte destaquen les que aporten qualque novetat respecte les edicions anteriors. El reacoloriment digital sol ser un dels principals incentius d'aquests productes, així com una edició acurada per a la seva preservació, convertint així moltes vegades un antic tebeo de consum (no estic fent judicis de valor) amb un preuat objecte de col·leccionisme.

Tard o d'hora havíem de veure l'edició espanyola de la nova edició de la mítica sèrie Conan the Barbarian, realitzada als EUA per Dark Horse, la que per a mi és l'editorial ianqui més interessant en l'actualitat. Temps després ens han arribat a través de Planeta DeAgostini els primers toms, respectant les característiques de l'edició americana. El material és realment bo. El primer número de la serie, titulada Las crónicas de Conan, conté dels primers episodis del cimmeri que sorgiren de la imaginació d'en Roy Thomas i d'en Barry Windsor-Smith. No és el millor Conan però és el primer, i d'una qualitat inqüestionable. L'edició està molt treballada, amb un reacoloriment que millora les qualitats poètiques dels dibuix de l'artista britànic. És d'agrair que l'estudi que s'ha encarregat d'aquest color, Digital Chameleon, no hagi intentat fer realista una obra que no ho és. Esperem que tengui la continuïtat suficient com per veure-hi la totalitat de la sèrie (el gran John Buscema amb un nou color?).

Unes quantes pàgines de l'edició americana:

12 d’abril 2006

Macanudo #1

Categoria:

A partir d'avui incorporaré més o menys periòdicament una tira de la sèrie Macanudo d'en Liniers. Crec que en haver-ne llegit unes quantes quedarà explicat per què.

11 d’abril 2006

La venjança d'en Bane

Categoria:

En aquest número del col·leccionable que ja coneixeu es deixa aparcat n'Azrael, per tornar a aparèixer més envant, i comença la saga d'en Bane, amb una primera història dedicada a contar-nos qui és, d'on surt i quines motivacions té per fer el que fa. No el coneixia perquè em vaig quedar en l'època de Zinco, però ara aprofit l'ocasió per posar-me al dia i aquest col·leccionable serveix, i molt. La venganza de Bane està molt ben contada i des del principi enganxa. S'ha de dir que en Bane és molt carismàtic, sobretot perquè no té superpoders, només una força inhumana que procedeix de la seva fibra muscular i de la droga que s'injecta. Gran personatge.

75è aniversari de la II República

Categoria:

Divendres dia 14 d'abril a les 12.30 hores a la plaça de Cort tendrà lloc un acte d'homenatge a la II República. L'Ajuntament de Palma ha fet tot el possible per dificultar la seva realització, prioritzant els actes nacionalcatòlics per sobre d'un acte laic, civil i necessari. Sigui com sigui seria convenient que qui estigui sensibilitzat en tot el que va representar el període republicà per la modernització mental del país hi acudeixi.

Aquest acte no està vinculat a cap partit polític sinó que està organitzat per la Comissió Cívica formada per gent de diferents àmbits polítics i culturals.

Ens veiem per allà!

10 d’abril 2006

La caiguda del ratpenat

Categoria:

En el número 10 del col·leccionable setmanal de Batman segueix la saga d'en Bane, un dels facinerosos més interessants que s'han enfrontat mai al detectiu. L'odi que aquest engendre té a en Batman va fent que configuri una estratègia formidable per acabar amb ell i amb Gotham, per la qual cosa va assentant la seva influència al mateix temps que allibera els interns del manicomi Arkham. I així acaba aquest número, amb els primers enfrontaments entre en Batman i alguns dels boigs escapats.

La biblioteca de Turpín

Categoria:

Dilluns passat vaig tenir ocasió de llegir l'informe que n'Antoni Guiral ha fet sobre el mercat del còmic a Espanya durant l'any passat. Es varen publicar un total de 2460 títols editats per 73 editorials, tenint en compte que cinc d'elles (Planeta DeAgostini, Panini, Norma, Glénat i Ivrea) assumeixen el 65% d'aquesta quantitat. Quant a procedència del material, els EUA segueixen en primer lloc (41%) però baixant un 7%, Japó passa d'un 30 a un 35%, Europa (sense incloure Espanya) també té més presència que l'any anterior, passant d'un 10 a un 13%, Espanya perd unes dècimes, quedant en un 9,7%. No és el lloc per fer una valoració molt precisa d'aquestes dades. Som conscient que aquesta columna apareix en una publicació que llegeix més gent aliena al consum de còmic que no a l'inrevés i, per tant, intent que el meu enfocament sigui adequat a la situació. Però així i tot no puc deixar de comparar aquesta informació amb la de l'any 2004, que va tancar amb un balanç de 1921 títols, el que suposa un increment del 27% en un any. Qualsevol persona pot deduir que la cosa va prou bé i que el còmic, lluny de retrocedir, va expandint els seus tentacles (benvinguts siguin!), encara que al marge de l'aclaparadora majoria. El que no he pogut trobar en l'informe d'en Guiral és el percentatge de títols destinats al públic infantil.

La massa, creient opinar, no fa més que encadenar llocs comuns. Un lloc comú és una idea prefabricada que substueix la recerca d'idees originals o creatives per altres que, o bé són evidents o s'han emprat excessivament, arribant a convertir-se en un vici del llenguatge, demostrant poca imaginació de qui l'expressa. Uns exemples: "que viuen de bé els professors", "la millor pel·lícula de la història és Ciutadà Kane", "EUA és un país de grans contrasts". O també "el còmic és infantil". Error. Error insignificant per al 99,9% de la població, que no fa altra cosa de institucionalitzar la seva ignorància sobre el tema, però error greu per als amants del còmic. Ja ens agradaria que aquesta afirmació tengués un mínim de contacte amb la realitat, però per desgràcia no és així. El còmic infantil gairebé no existeix i això dificulta la pujada de nous lectors. I dins el còmic infantil que existeix, molt de material està editat sense cap més intenció que aprofitar una moda, generalment televisiva, per treure'n doblers sense que sigui prioritari la consolidació del mercat infantil.

Hi ha excepcions, autors i editorials que fan la seva feina amb una mica d'implicació emocional, i aquí estam per assenyalar-les. Una d'elles ens arriba com a iniciativa de La Cúpula: la reedició de l'àlbum La biblioteca de Turpín, que recopila el primer material que el nostre Max va realitzar per a El Pequeño País fa 16 anys. Ja existia una edició en àlbum de tapa dura però paper una mica magre que va sortir un any després i que en l'actualitat es troba en fase de joia introbable, després de passar per l'etapa de descatalogació i saldo. L'edició de La Cúpula, tot i ser en cartolina, té una major qualitat de paper i d'impressió, fent destacar com mai el color de les vinyetes, sens dubte un dels principals atractius.

El que destaca sobre tot és la il·lusió que pareix haver posat en Max en el projecte. L'artista underground, contestatari i irreverend deixa de banda tot el que no sigui necessari per realitzar una història enfocada a un públic infantil sense insultar-lo. Al públic adult, tan crític amb el que és minoritari i tan conformista amb el que és majoritari, li pot parèixer una beneitura d'història però, lluny d'això, La biblioteca de Turpín és un viatge per alguns dels clàssics literaris gràcies a la recerca que els dos cosins protagonistes han de dur a terme per ajudar l'enigmàtic Turpín, un turc que viu en una casa misteriosa envoltat d'objectes exòtics i molts de llibres. En Max converteix aquesta simplesa en un entreteniment cultural de qualitat, guiant-nos per la màgia de la literatura amb el seu dibuix sempre magnífic i un sentit del ritme que passa desapercebut d'efectiu que és.

Recomanable per a petits d'edat i per a tothom que no hagi perdut la il·lusió per la cultura i la imaginació.

05 d’abril 2006

L'espasa de n'Azrael

Categoria:

Després de quaranta setmanes ha acabat el primer col·leccionable d'en Batman que va llançar Planeta DeAgostini en la passada edició del Saló de Barcelona. Quaranta números que permeten situar-nos en l'univers en el que viu en Bruce Wayne. Aquí els vaig comentant, encara que sigui breument, un per un. Me'n queden molts. Vaig pel número 8.

Els dos primers còmic books que recopila són la conclusió d'Un lugar solitario para morir, protagonitzada per en Nightwing, qui temps enrere va ser un dels Robin que ha acompanyat el detectiu alat. En Batman, terriblement afectat per la mort del segon Robin, viu al marge dels consells de la gent que l'aprecia, però al final accepta les coses com estan i incorpora el tercer Robin al seu projecte vital.

Els dos darrers còmic books ençaten un arc argumental força interessant que gira al voltant d'un emmascarat apocalíptic que es fa dir Azrael. Molta d'acció ben narrada amb un fons legendari que no resulta en absolut pedant. En haver llegit aquesta part un es queda una mica desconcertat perquè pareix que no encaixa en un col·leccionable dedicat a en Batman... però en números successius la cosa es clarifica.

Una mansarda a París

Categoria:

En Sergio Meliá és un castellonès que va arribar a entintar el Motorista Fantasma i que ara ens gratifica amb l'aparició d'un àlbum coeditat entre Glénat Benelux - Caravelle i Dibbuks. Ni el format ni el contingut tenen res a veure amb els superherois. Una buhardilla en París és una història d'una reconciliació entre un jove sensible i una al·lota amb una etapa recent de la seva vida que no vol recordar però que tanmateix la persegueix. L'ambientació, en els anys cinquanta, és deliciosa, aconseguida amb la utilització d'aquarel·les i paper molt texturat, amb molta cura dels detalls que, si bé no són d'una precisió arqueològica, compleixen perfectament la seva funció d'envoltar els personatges. La història és progressivament intrigant però en cap moment en Sergio abandona un ritme pausat, ple de vinyetes sense diàleg i detalls que ens indiquen que París i la mansarda són també personatges principals de la història.

L'edició és senzillament magnífica, com ens té acostumats Dibbuks amb aquest tipus de format, un àlbum de talla gran, tapa dura i pàgines de gramatge alt.

Unes pàgines d'exemple però de l'edició belga, que és exactament igual.

04 d’abril 2006

Dos nemedis entren en una taverna

Categoria:

Conan: la leyenda segueix essent una de les millors sèries que es publiquen actualment a Espanya. Els seus autors han sabut agafar, amb una força impredecible, el relleu de les grans firmes que treballaren per fer d'en Conan un dels personatges més interessants i complexos de la ficció gràfica. El Conan del segle XXI és una icona actualitzada amb vocació de perpetuar-se amb bona salut.

El número 9, titulat Dos nemedios entran en una tasca, és una història de creació d'en Busiek. El punt de partida, com tantes vegades en el passat, és un incident en una taverna, la irreverència d'un bàrbar i la companyia d'unes belles fadrines. Al final, se'ns recorda que na Janissa aviat es creuarà amb en Conan. Quin personatge tan captivador! Aviat sabrem coses d'ella.

El darrer número publicat es titula El templo de Kallian Publico, i aquest sí que és una adaptació d'un relat d'en Robert Howard. Aquí partim d'un Conan que pretén robar el museu del governador i aviat podem veure com la història està pelada d'acció i és quelcom semblant a un judici informal a en Conan davant l'aparició del cadàver d'en Kallian. Un conte extraordinari i inusual en la trajectòria del cimmeri.

03 d’abril 2006

Novetats de Recerca Editorial per a abril

Categoria:

Ja està disponible el butlletí digital de Recerca Editorial amb les novetats per a aquest mes. Continuen algunes col·leccions veteranes com Star Trek Classic o Buffy i comencen algunes que esperam veure molt en de temps en el mercat. De tot plegat destac l'esforç per publicar una sèrie en català:

Serenity

Autors: Scott Allie, Joss
Whedon i Brett Matthew.

Còmic-book. 17 x 24 cm. 52 pàgines a color. Enquadernació amb grapa. Història completa en
2 parts. Colecció Hal, mensual. 3,50 €.

Joss Whedon, el creador de Buffy Cazavampiros i Fray, desvela una història inèdita del seu grup de bandits espacial preferit en aquesta preqüela de la gran producció de ciència ficció, Serenity; el salt a pantalla gran de la sèrie de televisió de culte Firefly i que marcà el seu debut com a director de llargmetratges.

Com a extra, un complet article d’introducció a l’univers de Serenity a càrrec de Cristina Urdiales.

Més informació en el butlletí, que pots descarregar d'aquí.

Novetat de Ponent Mon per a abril

Categoria:

El rastreador

Autor: Jiro Taniguchi.

336 pàgines en blanc i negre. 19,95 €.

Quan na Megumi, una estudiant de 14 anys, desapareix misteriosament, en Shiga ha de baixar del seu refugi de muntanya per complir la promesa que li va fer al seu amic mort a l'Himàlaia. Però la metròpoli pot ser un terreny molt més hostil i perillós que la muntanya. Aconseguirà trobar la jove abans que sigui massa tard?