50 anys no són res

Categoria: Còmic

La manipulació dels fets històrics i, especialment, de la seva projecció en el present, ha estat una de les prioritats de qui ostenta el poder des d'Atapuerca. L'altra prioritat ha estat mantenir la majoria en la més absoluta ignorància. Això ha estat així des de sempre, i aquí hi tenen un paper molt important les religions, però aquest muntatge no ha acabat d'encaixar fins l'aparició de la democràcia. Aparentment és el millor sistema perquè és el poble qui té el poder d'elegir els seus governants. Evidentment aquest perill per a l'statu quo va ser detectat i resolt d'una forma esplèndida: fer creure a la gent que pensa per ella mateixa i donar-li accés a tots els béns materials que pugui somniar. Així els lliurepensadors, els crítics, els objectius, els intel·lectuals, els qui en definitiva pensen per ells mateixos, queden completament neutralitzats en ser arraconats en una minoria hermètica perquè la gran massa de gent ni entén què volen ni ho volen entendre.

Però a part de la història que ens permet entendre el present hi ha la petita història. Aquella viscuda anònimament per les persones planes que s'enquadra en els grans esdeveniments però de forma tangencial. Aquesta visió de la història també és important perquè ens permet humanitzar-la, posar-li nom i llinatges de gent que ja ha estat oblidada però que va viure la seva vida, llarga o curta, amb tot el ventall de sentiments, il·lusions i frustracions que podem tenir.
El còmic d'aquesta setmana va d'això: en poc més de cinquanta pàgines, el guionista Juan Luis Iglesias i la dibuixant Olga Carmona, realitzen 50 años no es nada, un repàs a la vida d'un home qualsevol, Amador, des de la guerra civil fins l'any 1987. Un projecte molt pretensiós per a dos autors novells, que a més estructuren la història de forma fragmentària, com a flaixos que van agafant sentit a mesura que els anam unint mentalment. S'inventen un protagonista, que comença tenint 25 anys i en plena guerra civil deixa la seva dona embarassada per fugir amb la seva amant a Portugal. A partir d'aquí recorrerem la seva vida acompanyats per episodis històrics transcendentals com la descolonització d'Angola, la revolució dels clavells o l'aprovació de la constitució espanyola. Tots aquests esdeveniments serveixen per contextualitzar la veritable història d'aquest còmic, la d'Amador i la seva família. Aquest és per a mi un encert, perquè els autors haurien pogut caure en la temptació de voler relacionar aquests grans esdeveniments amb els petits d'una forma forçada.

La tasca era molt difícil i l'esforç lloable. El resultat és per a mi satisfactori tot i que no és perfecte. La caracterització psicològica dels personatges es ressenten de l'aposta excessiva pel transcentendalisme. Aquest, en cas de pretendre la seva aparició, s'ha de construir a partir dels personatges i no a l'inrevés. La intenció emotiva dels autors, especialment del guionista, no acaba de quallar. S'intueix, i en alguns episodis apareix de forma clara, com el titulat "Carlos, el niño pintor", però, en la mort de Joano o en la vellesa d'Amador la cosa va més justa.

També hi apareixen els homenatges, essent el més evident el dedicat en dos episodis a Carlos Giménez i la seva obra Paracuellos. Al primer que apareix, "Carlos, el niño pintor", es fa de forma indirecta, apareixent un hospici semblant als que va conèixer Giménez. A "Tarde de domingo" és molt més evident, perquè el protagonista de l'episodi, el jove que temps enrere va viure a l'hospici, llegeix el primer àlbum de Paracuellos.

50 años no es nada és una coedició de Dibbuks i Aleta, dues editorials caracteritzades per la seva aposta per obres arriscades. Aquesta és una d'elles, que ha de lluitar amb centenars de novetats mensuals. Si la veus, arrufada en un racó de qualque prestatgeria de la llibreria especialitzada, dóna-li una oportunitat. S'ho paga.