El viatger dela tundra

Categoria: Còmic

Fa gairebé cinc anys que vaig descobrir l'autor Jiro Taniguchi amb El almanaque de mi padre, una història apassionant que gira al voltant d'un funeral. A partir de la publicació de la seva publicació, hem pogut seguir la feina d'aquest autor gràcies a editorials com Ponent Mon, que ara ens ofereix El viajero de la tundra. Taniguchi no és un autor que faci series de milers de pàgines sinó que se centra en històries curtes (i les més llargues segueixen essent curtes per a un mangaka) en les que si hi ha acció sempre està subordinada a quelcom més profund que una simple descàrrega d'adrenalina.

El tom que avui comentam és una recopilació de sis històries realitzades entre 1994 i 2004, i publicades originalment en revistes japoneses. Aparentment les històries tenen poc en comú. Les tres primeres, la primera de les quals dóna nom al tom, comparteixen escenari: les muntanyes nevades i inhòspites recorregudes per humans assustats. Veure la coherència a aquesta tria no és fàcil, però tampoc impossible. Darrere sis històries essencialment diferents, i en especial les 3 darreres, s'hi amaga el nexe. No és un personatge, ni un escenari, ni una època. És la necessitat de solitud que comparteixen els personatges de les diferents històries i la impossibilitat de trobar-la fins i tot en els paratges més allunyats de la civilització.

A la historia "El viajero de la tundra" hi trobam uns caçadors que es perden i són rescatats per un home enigmàtic. Un dels caçadors és Jack London, conegut novel·lista que es va inspirar en les seves vivències per la part més nord de Nordamèrica. El fet de ser un personatge amb nom i llinatges inspirat en un home que va existir no té més importància. En la tundra pelada és una criatura més que intenta sobreviure substituint les inexistents capacitats físiques per fer-ho amb enginys. La segona, titulada "El páramo blanco", torna a estar ambientada en la regió del riu Yukon, a Alaska, i planteja una situació límit: la supervivència d'un home que forma part d'una comitiva que transporta el taüt d'un home ric per ser enterrat a la seva terra. Taniguchi aquí empra el recurs de el·lipsi de forma prodigiosa perquè no veiem com els llops es van cobrant les víctimes, primer els cans del trineu i després els humans. En comptes d'això se centra en la desesperació d'aquests homes que perden la vida per transportar el cos d'un home capritxós. La forma que tenen els llops d'aconseguir les preses posa els pèls de punta, i aquí més que mai percebem de la feblesa de l'espècie que controla el designi de tot el planeta. La tercera història, "Hacia la montaña", utilitza el tema de la venjança per fer una història més tòpica però tanmateix interessant. Un ancià està torturat pel record d'un fill que va ser víctima d'un ós i arriba a la conclusió que no podrà tenir conhort fins que acabi amb ell. Evidentment aquí el més important no és el tema, sinó com es resol i, sobretot, la caracterització psicològica dels personatges.

Les històries que vénen a continuació deixen la muntanya. "Kaiyosejima" és molt Taniguchi, amb la reflexió sobre el pas del temps com a tema que es materialitza en un salt enrere perquè el protagonista recorda l'amistad amb una al·lota però també detalls d'aquell estiu al poble dels seus oncles. "Shôkarô" és la història més fluixa de la recopilació, segurament perquè dóna molt més que per a una vintena de pàgines. Tornam a trobar-nos davant un exercici detallístic fruit del record del protagonista, que en aquesta ocasió és un aspirant a mangaka que viu en un prostíbul reconvertit en dispesa. Si hem arribat fins el final d'aquesta història i encara no ens ha captivat el tom, sucumbirem a "Regresar al mar", una història d'amor fraternal entre un oceanògraf i Dick, una balena geperuda. És tan deliciosa que m'estim més no comentar res més d'ella.