Entrevista a Guillem March

Categoria: Còmic

Guillem March és un incansable autor que s’ha fet un racó en el difícil món del còmic. Tot i ser encara (legalment) jove, ja fa lustres que dibuixa. Amb un passat Otaku inconfessable, que ara acaba de publicar en àlbum, fa cinc anys que dibuixa tires de premsa, unes tires que demostren que ha superat la prova i que no és un de tants al·lots que començaren a dibuixar en un moment donat, sense continuïtat. El seu talent és innegable, i la seva cordialitat envejable.

Acabes de publicar dos àlbums, amb poques setmanes de diferència.

Sofía, Ana y Victoria és una nova edició d'una sèrie de tres de còmic books que fa dos anys va treure Dolmen, amb el color revisat i millorat i amb un format més europeu. L'altre, Laura, és la primera vegada que surt recopilat en un sol volum.

Laura el treu Dolmen, i Sofía, Ana y Victoria ho fa una nova editorial, Diábolo.

Sí, la gent de Diábolo es va posar en contacte amb mi perquè els havia encantat la minisèrie i em varen oferir la publicació de material semblant. Ja tenia enllestit i enparaulat Laura amb Vicente García, de Dolmen, i va ser quan em demanaren poder treure l'esmentada minisèrie en format àlbum. A mi em va encantar la idea i Dolmen no va posar cap entrebanc a alliberar els drets d'edició per cedir-los a Diábolo.

No són tots els autors que veuen dues edicions de la mateixa obra en tan poc temps.

Això és el que pens, però si un editor troba que val la pena fer-ho, deu ser perquè de qualque manera hi troba sentit comercial.

I entre la minisèrie i l’àlbum de Diábolo, Sofía, Ana y Victoria va debutar al mercat francès, amb el nom de Souvenirs.

Ho va editar Paquet Éditions, que és una editorial francesa molt petita però que edita molt bé. Ara veurem com funciona per allà.

Hi ha gent que creu que Diábolo és un segell de Dolmen.

Això és perquè la maquetació de la portada i de l'interior l'he feta jo, procurant-hi una unitat estilística, i casualment el logotip d'ambdues editorials també és un disseny meu. Dolmen és de Palma i Diábolo és de Madrid i Saragossa i no tenen cap relació, tot i que no han tingut cap problema a incloure un anunci del còmic de l'altra editorial en la darrera pàgina.

Els dos àlbums estan protagonitzats per al·lotes.

Són dos còmics dirigits a lectors d'ambdós sexes. Fa cinc anys vaig rebre la comanda d'un diari de realitzar una tira setmanal que havia d'estar protagonitzada per al·lotes i que havia d'anar dirigida al públic femení. Aquesta va ser una condició, i l'altra va ser que el format havia de ser
apaïsat perquè havia d'ocupar poc menys de mitja plana, compartint secció amb una altra tira, realitzada per Jaume Balaguer, de temàtica i públic masculí. En aquells moments no sabia quant de temps estaria fent la tira, però em vaig arriscar a fer-la de continuarà, fent durar cada arc
argumental entre vint i trenta entregues, tot oferint-hi una història cada any. Abans d'aquesta feina només havia publicat un fanzine i una història inconclosa amb Amaníaco, amb un estil humorístic, així que no sabia si mai hi podria haver algú interessat a treure’n la recopilació.

Es fa molt difícil pensar en la lectura tan fragmentada dels àlbums, a mitja plana per setmana. Les històries tenen un ritme d’acord amb el format àlbum no pas amb el format tira.

No hi ha un guió previ gaire detallat. El sistema que he emprat és fer un esbós de la mitja plana a partir del fil argumental. L'obra ha anat sortint de forma poc premeditada, d'avui sense pensar massa en el demà, precisament perquè com he dit no sabia, ni encara sé, quant de temps continuaré fent aquesta feina.

Aquests còmics els podria haver fet una dona.

Són històries parcialment autobiogràfiques. Les protagonistes són projeccions de vivències i de pensaments meus, canviant el sexe per despistar. No són estereotips recreats per una ment masculina, sinó que he fet un esforç per què el punt de vista sigui femení, i per això he comptat
amb l'ajuda de la meva germana petita, que ha aportat idees valuosíssimes i, a més, m'ha assessorat en aspectes com la combinació realista de la roba, la credibilitat de l'espai temporal i geogràfic ... coses que segurament m'haurien passat desapercebudes però que a ella no i que
han contribuït a fer els meus còmics més propers a la realitat.

La temàtica dels dos àlbums és semblant. Els definiries com a còmic costumista o crònica juvenil?

Tant m’és una cosa com l'altra.
I els personatges hi viuen immersos dins una Palma que coneixem, plena de detalls que retraten una època.

Per escriure i per dibuixar històries creïbles d'aquest estil has d'haver viscut el que viuen els protagonistes. És vera que he omplert el seu món d'objectes contemporanis. Es pot seguir la ràpida evolució del mòbil, hi apareix un Mégane perquè quan va sortir em feia gràcia que fos
tan lleig ...

Fins i tot la moda dels personatges hi ha anat evolucionant.

Clar que sí: quan vaig començar Sofía, Ana y Victoria era l'any 2001 i fins ara he dibuixat les històries ambientades en el moment que les dibuixava. No és una retrospectiva. Vist d'una tirada, a més de l'evolució estilística del meu dibuix, es pot seguir l'evolució de la societat.

En la primera pàgina de Sofía, Ana y Victoria, Sofía du un tipus de collar, com una cinta negra, que feia molt de temps que no veia.

Ara encara en duen, però més prim. Actualment la tendència és mesclar coses de totes les èpoques. No es pot dir que tornin els setanta o els vuitanta. Torna tot, i torna plegat.

El to de les històries oscil·la entre la frivolitat més banal i un cert grau de dramatisme.

Sí, en cada història del primer àlbum hi ha un intent de violació. Pareix coherent, però en realitat he anat improvisant molt a mesura que anava creant les històries. He anat variant l'enfocament. A l'album Sofía, Ana y Victoria hi ha tres històries, protagonitzades per les al·lotes que li posen títol. A Sofía em vaig centrar molt en ella. La segona història és un thriller, i la tercera és realment un aplec de tres històries en les quals em vaig centrar més en l'experimentació gràfica, fent que el guió se'n ressentís.

L’àlbum Laura és una única història de cinquanta pàgines.

Tot i que vaig dibuixar aquest còmic per al diari, el vaig pensar per ser editat en àlbum. L'altre no, m’acontentava poder arribar-lo a veure en format còmic book, però a l'hora de començar Laura ja em veia amb coratge d'aconseguir una edició més europea. Vaig donar a les pàgines molta més resolució que la necessària per a la reproducció en paper diari, pensant en l'edició d'un àlbum.

Centrem-nos en la tècnica. Aquests dos àlbums són una autèntica capsa de sorpreses, perquè en varia molt l’acabat.

A Sofía vaig fer l'entintat amb pinzell i el color amb aquarel·la, retocada informàticament a cada edició.

Hi ha uns quants trets estilístics curiosos, com la barbeta en punta dels personatges, especialment de la protagonista.

Això de la barbeta en punta em va condicionar molt. Vaig començar fent-la perquè m'agradava, però a la meitat de la història ja la tenia avorrida. Vaig intentar suavitzar-la però tampoc no massa perquè sinó no pareixeria la mateixa al·lota. L'original és més gran que la reproducció.
A Ana vaig entintar amb plomí i no em va agradar treballar-hi. Això d'haver de mullar la punta a cada moment... Ara, per aconseguir la línia fina utilitz un Pilot. El color d'Ana també és d'aquarel·la.

A Ana l’acabat és menys definit, brossenc.

L'original és més petit que la reproducció i per això es veu així.

Victoria és molt Lichtenstein.

Vaig tornar a entintar amb pinzell i el color és totalment digital. Vaig experimentar molt, introduint metàfores visuals que no haguessin encaixat gaire en un altre estil gràfic. Abans
d'acabar la història vaig canviar, deixant d'experimentar tant i aprofundint en la textura i la introspecció dels personatges.

Al llarg de l’àlbum vas abandonant la nit.

He tingut la tendència a fer unes històries molt lineals, sense el·lipsis massa pronunciades. Al final de l'àlbum ho intent evitar enllaçant la darrera història amb la primera. Per cert, la darrera història de Sofía, Ana y Victoria està feta després de Laura.

Hi empres molt el recurs fotogràfic.

Tinc una càmera digital de fa quatre o cinc anys, quan encara no estava clar que desbancaria la fotografia tradicional, i en tot aquest temps he reunit moltíssimes imatges que volia aprofitar en algun còmic. Pareix que no, però du més feina que si es dibuixa tot. Fixa't que les pàgines
tenen el color i la lluminositat unificada i una composició també molt estudiada. He aprofitat les fotos de moltes maneres: com a model, com a fons identificable i com a textura. El color és íntegrament digital, però hi he anat afegint capes perquè tingués un acabat més manual. Em
vaig cansar molt de fer aquesta història i a la meitat la vaig deixar per fer-ne una altra, que formarà part d'un tercer àlbum d'al·lotes. En reprendre Laura vaig aprofitar el canvi temporal per fer també un canvi argumental. De més tràgica a més desenfada.

Totes les històries passen a Mallorca.

De sempre m'han agradat els llocs i els noms que conec. Quan dibuixava imitant els autors japonesos posava noms d'aquí, i això xocava.

Hi ha poc humor en aquestes històries, però quan n’hi ha no caus en la debilitat de fer la verba sobre les espatlles dels de sempre.

Això del castellorquí no m'agrada gens. És un humor molt barroer i fàcil que té un públic, però no m'hi incloc.

Abans has afirmat que en aquestes històries has tingut plena llibertat. Són còmics d’autor, o hi fas proves per fer el bot cap a Amèrica?

Sí. Em pensava que havia de venir un editor de DC al Saló de Barcelona i he fet unes pàgines de Batman per provar sort, però ha resultat que no vé ningú de DC i ve un editor de Marvel, així que he hagut de deixar Batman per fer uns esbossos de Wolverine.
És a dir, que autor o mercenari: no hi ha terme mitjà.

Això està clar. O faig el que vull o que em paguin molt i faré el que em diguin. Si d'aquestes mostres surt qualque contracte, fantàstic.
Si et va bé, deixarem de veure còmics teus, com aquests que has publicat?

En tinc dos més prevists, un ja està fet i l'altre està començat, així que baldament soni la flauta a Amèrica aquests apareixeran.

Ara no has d’anar físicament als EUA, per fer-hi feina.

Es pot fer feina des d'aquí. En Paco Díaz fa feina per als EUA i els països escandinaus sense sortir de sa Cabaneta.

A aquest l’he d’aplegar aviat. I el mercat francès?

El primer àlbum ja ha sortit amb Paquet Éditions. El segon segur que sortirà a França però per ventura no ho traurà Paquet. Estaria molt bé que s'hi interessàs Dargaud.